Immigració: pel debat des de la realitat.

 

Teresa García-Milà, coneguda i reconeguda economista, publica una tribuna a El País sobre el tema de la immigració que estem tenint a Espanya. Em fa pensar, em genera preguntes. Parteix d’una nota que ha produït sobre el tema el Cercle d’Economia, entitat de la que ella n’és ara la Presidenta.

Vaig a la nota. Aquesta nota d’opinió s’ha elaborat sobre la base de les aportacions d’un grup d’experts format per Carles Campuzano, Josep Mestres i Joan Monras. Els continguts concrets i el format d’aquesta nota d’opinió són responsabilitat única del Cercle d’Economia i no reflecteixen necessàriament les aportacions d’aquests experts, ni a títol individual ni a títol col·lectiu. Cap dubte, és una nota del Cercle.

És d’agrair que comenci amb un resum executiu de la mateixa, ja que estalvia d’entrada haver-la de llegir sencera. Llegit queda palès que l’article de García-Milà es basa totalment en aquesta nota, identificant-s’hi com no podia ser d’altra manera. Anem doncs al que diu l’article.

Hem de parlar d’immigració ja que en els darrers 25 anys a Espanya ha crescut amb un volum (ja tenim el 25% de gent nascuda a fora) i a un ritme mai vist. D’acord. El nostre creixement econòmic ha estat causa i conseqüència d’aquest fet. D’acord. N’hem de parlar més. D’acord.

Ara comencen els dubtes per a mi. Hem d’alinear la política migratòria amb l’aposta per un model més productiu, més intensiu en tecnologia, innovació i capital humà qualificat. Potser sí, però aquest “desideràtum”, de qui és?, qui el cerca?, qui aposta per ell? És evident que les nostres classes dirigents, no.

L’actual regularització és inevitable, però és un fracàs. És un sistema que no funciona per ningú. Per ningú? Jo més aviat diria que funciona per tothom.

Pels productors i consumidors de bens i serveis que obtenen uns resultats ben lucratius els uns i ben barats els altres. Per les administracions  que no poden, o no volen, o no el saben abordar. Pels propis immigrants que troben la forma de sortir de la misèria, principalment econòmica, però també social i política. Pels països d’origen que els representa una vàlvula de sortida de les seves febleses de tota mena.

Aquesta situació ocasiona tensions. D’acord. En l’habitatge, en els serveis públics: sanitat, educació, serveis socials,... En les infraestructures. Aquestes tensions es traslladen a les capes econòmicament més baixes de la societat. Cert.

S’ha d’articular una veritable política migratòria (immigratòria deuen voler dir, no sé a què ve no voler distingir la immigració amb l’emigració. Encara que potser algú vol parlar també de la nostra emigració, que n’hi ha).

Som-hi:

-Una política que moduli els fluxos d’entrada. Com es fa això? Seleccionant qui arriba? Com? Controls rígids primer als aeroports que son els principal lloc d’entrada? Controls de documentació pels carrers com ara es fa als USA? Controls als serveis públics?

-Revisar críticament els mecanismes “d’arraigo”. Què vol dir això? No acceptar qualsevol indici que es pugui presentar? Quins criteris s’estableixen? Quins terminis es donen per comptar-lo?

-Ajustar els criteris de reagrupament familiar. Amb quins criteris? Més restrictius, menys “bonistes” i/o humanitaris? Evidentment no es pot acceptar la poligàmia, encara que alguna cosa sospito que potser hi ha en aquest sentit.

-Reforçar el control de la contractació irregular. D’acord. Sempre he pensat que són més necessaris els inspectors de treball que els fiscals. Però el principal indret a controlar és fora de les empreses establertes, encara que sí molt en la subcontractació de la feina d’algunes d’aquestes en determinats sectors i en l’economia submergida.

-Aposta per l’atracció de talent qualificat. Aquí, dues consideracions: molts del que han arribat estan qualificats i capacitats, potser no tant en titulacions sinó en manualitats i ganes; i dos, cal tenir present la nostra pròpia emigració (sí, aquí hi ha emigració, els que se’n van) que ara sols és de gent qualificada.

No es tracta sols de gestionar fluxos, també cal pensar en els que ja estan aquí (i de fa anys ja); entre altres coses dotar als municipis de recursos. Ah!, ja ha sortit la parenta pobre de la qüestió. És, si més no, escandalós que 45 anys des de la represa democràtica a les Corporacions locals haguem de sentir aquestes coses. Tenim l’administració local que tenim i a tothom, començant per tots els partits polítics, ja els va bé. Les “minyones” mal pagades de l’administració pública.

I l’article acaba: Cal una veritable política d’Estat. En aquests moments, amb aquest ambient? Per plorar. Valentia, visió de futur?. Massa poc n’hi ha.

El resum executiu de la nota del Cercle d’Economia en que es basa l’article de la seva Presidenta acaba: La immigració no pot ser abordada noi des del populisme ni des del bonisme. D’acord. Ha de ser abordada des de la realitat complexa (i potser trista) del món d’avui:

-Des de que estem a l’altra costat, al costat ric, de la frontera més desigual del món d’avui. Com estan les polítiques d’ajuda al desenvolupament?

-Des de que hem basat el nostre creixement econòmic en un model de baixa qualificació venent principalment el sol que ens arriba, el clima que tenim i el que ens ha llegat la nostra vella història. 100 milions de turistes enguany?

-Des de que aprofitem, reitero, productors, consumidors, administracions,..., els beneficis d’aquesta irregularitat. Alineem els costos de veritat?

-Des de que sols tenim política de curta volada amb les seves conseqüències. Malauradament això té mala peça al taler.

Cert que caldria reconduir la situació actual, possiblement fora convenient. Però no hi veig a ningú disposat a arremangar-s’hi. Els costos a curt termini serien massa grans i, qui els voldria assumir?, sobre tot els que manen, que no son sols els polítics.

"No es lo mismo predicar que dar trigo"

22 d’abril.

Per cert, avui un polític de dretes francès ens posa de mal exemple (per a ells, és clar).