Pels esglaons dels nostres mots el cel es
torna a poc a poc presó baixada, closa foscor, i som de sobte, basarda de pou.
Per l’alta escala de les paraules, la llum pujàvem,
alliberada: entén el dia la nit de l’aigua.
Però les ales que van vetllar el dormit príncep,
aquest vell pas endins del somni del temps estrany, s’allunyen, mudes al crit d’esglai,
quan preguntàvem per Sepharad.
(Salvador Espriu. “La pell de brau”)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada