La Vall Fosca.

 

 

 

El Pallars és la part que aboca al Mediterrani de l’angle nord occidental de Catalunya, llevat de l’Alta Ribagorça que és la part catalana de la Ribagorça majoritàriament d’administració aragonesa. Ja en l’alta Edat Mitja es va subdividí el Pallars entre l’alt, el Sobirà, i el baix, el Jussà, divisió que encara avui es conserva. Si mirem el mapa d’aquest darrer, del Pallars Jussà, veiem que té una configuració més o menys regular amb una espècie d’afegit gran al mig de dalt. És l’espai de la conca del Flamisell que aboca les seves aigües al Noguera Pallaresa a La Pobla de Segur. La major part d’aquesta conca, des de la seva capçalera, està ocupat per un sol municipi, el de LaTorre de Capdella, que té una extensió de 165,5 quilòmetres quadrats amb una població, avui, de 671 habitants, és a dir amb una densitat de població de 4 habitants per Km2 (la densitat de població de Sibèria és de 3 hab./Km2), amb 19 nuclis de població.

 

 

La Vall Fosca, que és com es coneix la capçalera de la conca del Falmisell, ara fa cent anys, va ser la protagonista del que alguns han nomenat el Far West català. L’aprofitament de les aigües del conjunt lacustre d’origen glacial que dóna origen al riu, a més de 2.000 metres d’alçada, per produir l’electricitat que precisaven les aglomeracions urbanes i industrials va ser un fet extraordinari que cal ressenyar. Aquesta vall, que tenia una economia de subsistència amb la seva consegüent estructura social, amb camins de ferradura a tot estirar, es va veure de cop, en molt poc temps, radicalment transformada. La decisió de construir la central elèctrica de Capdella per l’empresa “Energía Eléctrica deCataluña” va capgirar en un no res la vida i el territori de la Vall Fosca. Des de La Pobla de Segur s’obre una carretera de més de 30 Km. en sols tres mesos. 4.000 treballadors envaeixen la vall, amb tota l’organització i la logística consegüent per construir-hi les instal·lacions de la central elèctrica.  Es connecten un grapat de llacs amb l’estany Gento que serà el regulador d’una conducció de més de cinc kilòmetres per poder fer un salt de més de 800 metres d’alçada per fer anar les turbines que faran anar els alternadors que produiran la corrent en unes edificacions adients i es desplega una xarxa de transport de l’energia produïda fins a Barcelona. A començaments de 1914 tot ja està en funcionament. Per treure’s el barret! Pensar en les tècniques i els enginys que hi havia llavors; pensar en les condicions de treball, especialment en les extremes condicions meteorològiques que s’hi donen; pensar en les persones, des dels tècnics, generalment estrangers, però molt especialment en els treballadors vinguts d’arreu, generalment de lluny, és sorprenent i esglaiador.

 

 

 

Tota una epopeia que ara, aprofitant el centenari, cal celebrar i anar a conèixer. El Museu de l’Electricitat de Capdella, amb la seva Directora al cap davant, ho explica molt bé. Sembla que escolars i jubilats són es seus principals grups de visitants, però hauria de ser conegut millor per més gent del país per entendre moltes coses de la nostra vida i de la nostra història, des de les tècniques industrials als moviments socials, empresarials i obrers, que ho feren possible. En Pep Coll en tragué temps enrere un bon suc literari i hi ha abundant documentació històrica per saber-ne més, molta produïda des del mateix territori.

 

 

 

La Vall romangué tranquil·la amb la seva nova estructura fins a començaments dels anys vuitanta del segle passat en que unes noves condicions hi portaren un nou terrabastall, aquesta vegada en forma d’una central subterrània reversible sota l’estany Gento dins de la roca de la muntanya. Les tècniques, però, ja havien avançat molt, malgrat que les condicions físiques i meteorològiques del territori fossin les mateixes. En surt al fons de la vall un nou llac artificial, conegut no sé pas perquè amb el nom de Saliente, que s’omple i es buida quan convé a les necessitats de producció, o de consum, de la xarxa elèctrica, i un cop acabades les obres, o potser fou una mica desprès s’aprofiten algunes instal·lacions per usos turístics.

 

 

(foto d'en Toni Batlle, de quan hi va treballar a començaments dels 80)

 

Però també, mica en mica, amb els avenços tecnològics es produeix un retrocés en la geografia humana de la Vall Fosca. Tot això, el complex hidroelèctric, va sol, comandat a distància. Els arranjaments i manteniments necessaris poden fer-se amb subcontractes de fora. Amb unes instal·lacions industrial de primera magnitud, però de menor importància pel conjunt de la producció energètica, fins i tot secundaria, la Vall ara té no més de 670 habitants. La seva ancestral base agrícola i ramadera està extinció com en totes les comarques d’alta muntanya. En un cul de sal, havent fracassat, per ara, els intents de desenvolupament d’una estació d’esquí amb l’esclat, també allà dalt, de la bombolla immobiliària, les perspectives no poden ser optimistes. La comunitat, a través de les seves administracions, ha de reconèixer tots els seus territoris amb les seves específiques circumstàncies i la gent que habita en ells. Cal explicar-ho.

 

24 de setembre.