La població és un conjunt en moviment, que evoluciona. La
seva magnitud, els orígens, la composició, les característiques, les
inquietuds, els pensaments,...
Analitzar-la no és contemplar-la estàticament, sinó mirar-la
en diferents moments i des de diferents angles que ens permet veure aquella
evolució, o aspectes d’aquella evolució.
36 anys de la represa democràtica al món local i 10
processos electorals celebrats ja, ens donen una certa imatge, no complerta ni
total, sinó sols la de l’evolució del que la població manifesta a través del
que decideix expressar políticament, encara que de forma anònima, de les seves
impressions polítiques. És una expressió concreta però no total. Vés a saber
que impulsa als seus components a fer-la en cada un dels moments concrets en
que la manifesta. És sols, doncs, un conjunt d’impressions.
Vegem-ho en un dels més de vuit mil municipis que hi ha a
Espanya, no sé pas si és més o menys representatiu o si té potser
característiques diferencials. Què ha passat a Mataró en termes de resultats electorals en aquests 36 anys?
Evolució de la participació. El cos electoral, el cens
cridat a participar en cada procés electoral, ha anat augmentant, d’acord amb
l’increment de la població que ha experimentat la ciutat. De 68.523 electors
censats el 1979 s’ha passat a 86.638 el 2015, un augment del 26,44%. Però això
no s’ha traduït en major nombre de gent que hagi anat a votar. Amb alts i
baixos, però amb una tendència quasi bé plana, al final del període analitzat,
l’augment dels que han anat a votar és un escarransit 3,55% . Lògicament, la
tendència dels que s’han abstingut de votar és a l’alça amb un increment del
70,31%. Les dades, extretes de la documentació de l’Ajuntament (Eleccions 2015,
Servei de sistemes d’informació i telecomunicacions, 24 de maig 2015),
traslladades a gràfic són eloqüents. Si al començament del període els
abstencionistes eren 1 de cada 3, ara ja són pràcticament 1 de cada 2. Quasi bé
el mateixos que van a votar que els que no ho fan, i això no és pas d’ara, de
les darreres eleccions, sinó que ja fa uns quants anys que és així.
Per tant, a la vista d’aquestes dades, s’imposa una primera
qüestió: Perquè passa això? Potser els politòlegs i els analistes polítics
tenen una resposta certa, a mi sols se’m ocorren algunes hipòtesis més o menys
contrastables i discutibles com d’altres. La principal: Les eleccions locals no encaterinen al personal,
no engresquen a que la gran majoria de ciutadans/nes s’interessin pel que s’hi
dilucida. És un fet conegut que en les democràcies consolidades la política és
avorrida i la política establerta és, a més, previsible. També és sabut que les
democràcies febles són menys conscienciades i molt escèptiques. Si hi ajuntem
el desprestigi de la política i dels polítics, evident en els darrers temps a
casa nostra, tenim uns quants, i no sé si determinants, ingredients per
explicar que quasi bé la meitat dels convocats a donar la seva opinió i decisió
se’n desinteressin.
Però, no estem veien una renovada efervescència política als
carrers, als mitjans de comunicació i a les xarxes socials? Sí, certament, però
amb les dades a la ma és inobjectable que tot això no ha portat gaire més gent
a votar que altres vegades. Potser que els nous votants per edat sols substitueixin
als vells que se’n van, o que els abans abstencionistes ara es mobilitzin però
que votants d’abans ara es quedin a casa, o que el que guanyen els uns ho
perdin els altres. No ho sé, suposo que ja hi haurà estudiosos que ens faran
alguna explicació. Segurament que de tot deu haver-hi una mica i més. La
representació electoral resultant posa de manifest que els temes que estan
presents al debat polític general són ben vius. Tant l’exacerbació nacionalista
com la nova política, o noves expressions de la política, han augmentat la seva
presencia al Consistori, però sense cap significatiu augment de la participació
ciutadana. Ens hauríem de preguntar: els debats polítics són sols pels
conscienciats de sempre, o que sempre hi ha en tota societat, i que existeix un
ampli segment de població impermeable a la política?
El resultat de la participació. Com han repartit els
participants en les 10 conteses electorals les seves preferències? A qui han
anat donat el seu vot els que ho han fet del variant cens electoral i com ha
anat evolucionant el conjunt de les seves decisions? El quadre de les dades
resultants i el gràfic que l’expressa són molt indicatius del què ha passat.
Les tendències també són ben marcades i clares: Fins les
eleccions del 2003 els partits que vàrem donar impuls a la Transició van
mantenir més o menys un 90% del vot total repartint-se’l, PSC al capdavant
davallant, CiU darrera perdent l’impuls que va agafar als 80, ICV fluctuant i
el PP augmentant. A partir d’aquella data, tot mantenint-se les tendències
apuntades, accentuades en el cas del PSC, s’incorporen nous partits: ERC primer, que no va tenir representació fins el 2003, la CUP mes endavant al 2007,
desprès PxC al 2011 i en les darreres VM i C’s, els nous emergents,
possibilitant la completa paleta de les opcions presentades, ja que totes han
obtingut representació en aquestes darreres eleccions, a costa d’opcions abans
marginals tot esgotant la representació quasi del 100%.
Què és el que ha passat? Hi ha nou visions diferents de la ciutat? No ho
sembla pas, fins i tot estic per dir que algunes opcions ni en tenen de visió
de la ciutat, potser la tenen del país o de la societat, però no és en aquestes
eleccions on això es debatia. Pràcticament tothom coincideix en que la
manifestació de les preferències ciutadanes ara es fa més en clau de la
situació política general del país i els temes que dominen la opinió:
sobiranisme, nova política, corrupció, desgast, manca de respostes a la
crisi,... que ens els temes de ciutat en que no despunten gaires propostes
alternatives, encara que si algunes de reactives. Els electors estan
descol·locats per la nova situació generada arran de la Gran Recessió i
desorientats en les respostes tradicionals que hi donen els partits que és
evident que no s’adeqüen a la nova realitat . Se’ls presenten noves opcions a
les que alguns s’hi aferren pensant que potser els oferiran solucions que
encara estan per veure. I, un tema principal,
la governabilitat -ja afeblida en el darrer mandat- ara es presenta
molt, molt, complicada. Pot confegir-se un trencadís com el que van saber
treure profit els nostres modernistes?
No oblidem, però, que el trencadís sols era l’embolcall exterior d’una construcció,
d’una forma, no la construcció pròpiament dita i sembla que les propostes de construcció
subjacent són força diferents.
Avui, als nostres pobles i ciutats no hi ha gaires emergències urbanes (o
urbanístiques). N’hi ha de socials, certament, però tenim els recursos suficients
per fer-hi front si els sabem usar correctament i assenyada. Les emergències
urbanes han estat superades pels treballs dels ajuntaments democràtics, salta a
la vista a qualsevol indret. Cal prestar atenció al manteniment de l’espai
públic. El concepte d’amortització mai ha estat incorporat a la gestió
municipalista. Però, aquesta és una feina de gestió perfectament assumible per
les estructures administratives existents. Això permet veure la situació municipal
arreu sense especial dramatisme si hi ha la responsabilitat suficient per
entendre que s’obre un període de recol·locació i recomposició de la feina en el món local en
el que tothom hi és cridat a participar. Malgrat la voluntat i la bona
disposició de pràcticament tothom en afrontar la situació econòmica, no és pas
precisament des dels municipis (especialment amb els municipis actuals que
tenim, però aquest és un altre tema) i els seus Ajuntaments on es poden donar
respostes clares al nou món globalitzat. Són altres les instàncies administratives
i polítiques de més capacitat i responsabilitat les que han de proporcionar les
respostes.
Sols cal aixecar la vista, posar els llums llargs, mirar cap
el futur, deslliurar-se del curt termini, deixar-se de picabaralles i actuar
amb generositat, amb els costos que comporti, perquè la ciutadania mantingui un
espai compartit en el que s’hi senti confortable. Que no serà fàcil.
5 de juny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada