Visions generacionals.

El noi d’uns vells i bons amics fa una piulada sobre els fets del 15-M -que ara en fa deu anys- a la nostra ciutat. Em deixa perplex. Es sincera: “Vam ser-hi setmanes i setmanes i érem molta gent. Queda bé dir que allò va ser per res, però hi ha realitats i mogudes locals (a la ciutat on mai passa res) clarament derivats de tot allò.”

Repasso mentalment quines poden ser aquestes realitats i mogudes locals i no les sé trobar. Responc  a la piulada: “Explica-les, noi. Alguns no les sabem veure.” Ep, preguntar no és ofendre!

Cada dia tinc més clar que hi ha visions diferents de la realitat derivades del pas dels anys (jo ja en tinc uns quants). Segur que les meves  percepcions  són diferents de les que tenen generacions posteriors a la meva. Vull comprendre-les, o al menys, assabentar-me’n.

Per ara no tinc fins ara resposta de l’interpel·lat.

Potser en un altre lloc, o més endavant, explicaré més a fons la meva visió o interpretació del que va ser el 15-M als meus ulls. Ho vaig viure en directe a Madrid, llavors vivia a dues passes de la Puerta del Sol i era diputat en Corts. Tot bullia des de la Gran Recessió del 2008. Ja feia un any que “Europa” ens havia doblegat; a la Cambra la lluita va ser ferotge; als carrers la pressió va ser constant. Per mimetisme, la indignació  de la Puerta del Sol es va estendre a molt llocs, a Mataró també, a la Plaça de Santa Anna.  

Mentre espero la resposta de quines van ser “les realitats i mogudes locals clarament derivades de tot allò” refaig la meva visió de que va passar d’important a la Ciutat aquell 2011. En privat ho he explicat moltes vegades, no sé si en públic ho he fet també,  potser col·lateralment en algun escrit o intervenció, no ho tinc present.

Aquell any 2011 va ser molt important a la vida de la ciutat de Mataró. Es va posar de manifest amb fets punyents, l’esgotament d’un model d’estructura social que va comportar la seva desaparició. La ciutat ja seria diferent. El cas curiós, però, és que -com que va ser el resultat d’una situació que es venia covant des de feia temps- pocs van adonar-se del catacrac que comportava. Crec que va ser un trencament.

1.       Desaparició de la Caixa Laietana. De fet ja s’havia integrat a la SIP de Caja Madrid a finals del 2010 i el 1 de gener  del 2011 ja lluïa la retolació de Bankia. Com totes les caixes d’estalvi del país, llavors n’hi havia deu, tocada i enfonsada per la crisis financera del 2008. Com totes havia agafat diner a curt, dels estalviadors rics del nord d’Europa i l’havia invertit (deixat) a llarg als necessitats (o potser no tant necessitats, sinó aprofitats) d’hipoteques locals: l’esclat de la bombolla immobiliària. La Caixa Laietana, com crec que també les altres, feia temps que havia perdut la seva imbricació amb el teixit socioeconòmic local. S’havia estès molt, d’una forma arbitraria a la Comunitat de Madrid va arribar a tenir 21 oficines. Era, com en totes, un creixement descontrolat amb uns resultats econòmics (els anys de les vaques grasses) que amagaven que no hi havia fonaments. La responsabilitat, o la irresponsabilitat del Banc d’Espanya és formidable. La creació de Garcia Oliver i altres pròcers mataronins el 1863 no va poder celebrar els 150 anys  d’existència. Va desaparèixer val a dir sense cap glòria i mes tard amb pena.

2.       Un alcalde de CiU. Triomf  a Mataró per primera vegada en 32 anys d’eleccions municipals de l’opció nacionalista de dretes. Més que una victòria de la dreta, CiU va augmentar 3 p.p. el seu percentatge de vots, és una derrota de l’esquerra, dels socialistes que en perden 12 de p.p. Els van sortir de trascantó més de 4.700 vots que sorprenentment va aconseguir PxC. Va ser també una conseqüència de la crisis del 2008. Mentre que els “indignats” acampaven i ocupaven la Plaça de Santa Anna l’extrema dreta col·locava tres regidors al Consistori amb l’esglai de la progressia que no va saber veure d’on li venien els cops.

3.   Santa María es queda sense rector. Fet tingut menys present degut a l’imparable procés de secularització de la societat, però sociològicament molt rellevant. La parròquia seminal i senyera de la ciutat no aconsegueix que el Sr. Bisbe li proporcioni un pastor per aconduir el ramat envellit, empobrit i desnerit en que s’ha convertit. Tot un exemple del canvi social a la ciutat. El lloc l’ocuparà... el rector de Sant Josep!, portant les dues parròquies alhora. La parròquia dels menestrals, excèntrica als poders socials ancestrals de la ciutat ha de fer-se càrrec de la basílica de Les Santes. Res a veure amb la descripció que ens obsequià Joaquim Casas a “Cel·luloide ranci” i que encara algunes famílies tradicionals de la ciutat expliquen de les trifulgues dels nombrosos clergues que havia tingut  la parròquia.

2011, doncs, una triple sacsejada i ensulsiada per esgotament d’uns puntals de l’estructura econòmica, política i social de Mataró. Si les tres coses ja eren febles ara quedaven al descobert les seves misèries. 

La Caixa Laietana feina temps que no estava en mans dels prohoms de la ciutat, dels que potser fins l’adveniment altre cop de la democràcia al 1977 n’havien estat els continuadors dels que la crearen i que recorden alguns noms de carrers de la ciutat. La reforma de les caixes de Fuentes Quintana al 1977 amb la seva pretesa democratització els va bandejar, però va haver-hi poca resistència era una espècie social pràcticament  desapareguda a la ciutat. El “Gremit” del gènere de punt era una ombra del que havia estat. El Casino i l’Sport Mataroní, uns “zombies” amb bar, feia temps que ja no hi eren. L’expansió territorial i la presència “social” donava cadira a l’Assemblea a la Societat de Caçadors de Sant Llop. L’estructura econòmica de la ciutat havia canviat. El nou Ajuntament democràtic no s’hi va voler mullar, se’n va rentar les mans. La Laietana quedà en mans dels seus directors amb els resultats coneguts.

La victòria de la dreta al 2011 certifica l’esgotament de la generació que va impulsar la creació del PSC en la Transició i l’establiment de la democràcia, la generació de la postguerra. Els intents de donar-hi continuïtat van resultat eixorcs per motius diversos. La tornada a l’alcaldia dels socialistes al 2015 serà ja amb uns altres vímets, una altra generació, la del 1980-2000. La del 1960-1980, amb honroses excepcions, s’ha escolat i perdut.

Sempre he pensat que mantenir la baluerna de Santa Maria era una cosa impossible en les actuals circumstàncies. A les institucions religioses, en el nostre cas, catòliques, els deu costar Déu i ajut mantenir el seu patrimoni. Si ja costa que els ciutadans apoquin les exaccions públiques pel manteniment del comú, en el moment que la religió deixa de ser del comú general el manteniment de les seves estructures personals i físiques deu ser encara més difícil. Sembla, segons m’han explicat, que les parròquies tenen la seva autonomia. No sé pas com s’ho fan en el cas de les construccions històriques, gegantines pels temps actuals i magnificents. A França, a començament del s. XX, l’Estat se les va fer seves. Alguna cosa he llegit darrerament sobre les dificultats per mantenir-les en condicions llevat de les que són tòtems esdevinguts objectes turístics. No és el cas de Mataró malgrat els continuats i perseverant intents de les autoritats civils i religioses de mantenir el patrimoni de la capella dels Dolors i les pintures d’en Viladomat. N’hi ha, com el noi que ha motivat aquesta entrada, que hi van a tocar campanes.

Deu ser lògic a les noves generacions pensar que a la ciutat mai passa res. És normal, ells l’han viscut sempre així. Però els grans hem tingut la sort de viure i veure un període excepcional de la nostra història col·lectiva com potser cap altra generació ha tingut oportunitat. Hem vist i viscut canvis demogràfics, créixer la població de la ciutat un 200%; urbanístics, de la ciutat desmanegada a ser els artífexs de la seva endreça; econòmics, la pràctica desaparició del sector primari, pesca i pagesia,  la minva brutal del secundari, totes les branques del tèxtil, alhora que l’aparició d’un potent terciari de serveis públics, educació i sanitat; socials, dels cavalls dels carros dels pagesos lligats a la plaça als carrers de vianants; polítics, passar d’un Ajuntament designat a un elegit democràticament.

Espero tenir retorn de les meves preguntes. Em neguiteja no saber-ne les respostes. El món d’avui és un món diferent, com ho ha estat sempre, respecte al d’ahir. Però mentre hi siguem no vull pas deixar de comprendre com funciona, com és la seva gent, quines són les seves dèries i com afronten el futur. Futur que certament ja no veuré, però que continuarà amb la meva llavor.

18 de maig.