Tot ha saltat pels aires.

L’historiador Santos Juliá, no fa pas gaire traspassat, fixa la data del començament del dubte, o de posar en qüestió, la Transició democràtica espanyola de finals dels anys 70 exactament en el 1999. De resultes de l’anada a Mèxic d’una delegació de Diputats/es que es van reunir amb l’exili republicà allà ja establert per commemorar els 60 anys del final de la Guerra Civil.

Certament, fins aquella data, o des del començament de la restitució de la democràcia, no hi vam voler pensar gaire en el que quedava enrere, volíem superar-ho d’una vegada. Clar que sabíem que havia passat, tots érem fills de la Guerra Civil. No volíem pas amargar-la, però no vam voler –conscientment- refer-la. Havíem llegit ja l’Hugh Thomas, vam tornar a publicar a Joan Peiró, canviàrem els noms dels carrer, ... Perdedors i guanyadors de la contesa fratricida ens vam empassar els nostres records i vam mirar endavant, cap a construir tot el que la nova situació ens possibilitava. Vam tornar al món, vam entrar a Europa, vam fer els millors Jocs Olímpics, vam tornar a tenir l’autoestima que havíem perdut

És l’esquerra la que aixeca la bandera de la restitució de la dignitat dels perdedors de la contesa fratricida d’anys enrere. És l’esquerra i els nacionalistes bascos i catalans. En front, el PP. Aquest davant l’atac, ells que n’havien fet tèbies defenses fins llavors del treball de concòrdia del 78, queden convertits o es converteixen en els seus valedors màxims. Azaña en boca d’Aznar.  Sorprenentment es comença a parlar obertament d’una Segona Transició per superar les suposades mancances de la Primera. En aquell moment, poc recorregut més enllà d’enardits debats a les Corts que no aconseguien traspassar les cròniques periodístiques. El 2000, Aznar aconsegueix la majoria absoluta que li permet desplegar obertament, sense haver de fer concessions, el seu capteniment.

Però en la història hi ha “cignes negres”. 11 de setembre de 2001, l’atemptat contra les Torres Bessones de Nova York. El segle XXI comença malament, quan pensàvem  que ja el portàvem transitant des de l’ensorrament de la URSS i la fi de la possible alternança, tornem a la casella de sortida. Comença un nou temps. De les ombres d’aquell 11-S s’apareix  a casa nostra un segon “cigne negre”, els atemptats del 11 de març del 2004, quatre dies abans de unes noves eleccions general que pocs dubtaven que tornaria a guanyar la dreta, però, que per supèrbia les perd.

Les demandes de la Segona Transició tornen a la taula ara amb possibilitats i més exigències.

Santos Juliá titula un apartat del capítol “Después de la Transición”: “Y promulgan una Ley de titulo impossible”. El projecte que el Govern envia a Les Corts porta per títol: “Ley por la que se reconocen y amplían derechos y se establecen medidas a favor de quienes padecieron persecución o violencia durante la Guerra Civil y la Dictadura”. Això passa a començaments de la tardor del 2006, el debat que provoca és llarg, acarnissat, dur. La dreta “pie en pared”, l’esquerra i els nacionalistes collant, el Govern tantejant i transigint a estones. La llei s’aprovarà més d’un any després de presentada, ja ben entrada la tardor del 2007, al tram final de la VIII legislatura. Jo la vaig votar. No va ser pas una votació senzilla i unànime, el PP no la va votar a favor en la seva integritat, sols ho va fer en alguns aspectes menors.

L’esquerda oberta en l’esperit de la Transició al 1999 s’eixamplava per no poder tornar a tancar-se. Curiós, per tenir present, els hereus, o els continuadors de Fraga, Roca, Peces Barba i Solé Tura desmuntant la seva treballada feina. Fraga ministre de Franco, Roca nascut a l’exili, Peces Barba el magisteri acadèmic, Solé Tura locutor a Bucarest. Els continuadors, en lloc d’afermar la centralitat, centrifugaven. I d’aquelles pluges, els llots: La Faes i Vox, l’independentisme del “procés”, la desorientació socialdemòcrata, el 15-M i Podemos. D’altra banda res de gaire diferent del que veiem que està passant en altres indrets del món, del més propers als més llunyans. La polarització, l’afirmació i l’afermament en les diferències, és el nostre pa de cada dia.

Demà eleccions a Madrid, a l’Assemblea de la seva autonomia. Però sembla que van molt més enllà. També fraccionats o esqueixats com aquí. Amb “desparpajo”, amb ganes de brega, amb convicció o resignació potser.

Ahir en Jordi Amat ens va lliurar una de les seves brillants explicacions, la d’un altre tèrmit que fa temps va rossegant per eixamplar l’esquerda pel que es veu amb molt èxit.

Del tèrmit diu: “... él acabaría de completar una parábola que se ajustaba a una plantilla estandarizada: la de militantes de la extrema izquierda que culminaban su evolución ideológica  en un extremo opuesto, de la revolución a la reacción, pero habiendo sido enemigos del moderantismo laico y el liberalismo tolerante del principio hasta el final”.

“Pero lo brutal del caso madrileño,...  es que el deslizamiento por la pendiente de la polarización afectiva se ha producido invocando demonios, que aparentemente, habían sido exorcizados.”

3 de maig.