Tothom té dret a viure. No a la guerra per l’abastament de l’agua.

  

Pare,
deixeu de plorar
que ens han declarat la guerra.

(Pare. J.M. Serrat)

En els temps contemporanis les formes de prestació dels serveis públics essencials en els municipis (abastament d’aigua, neteja viaria, recollida i eliminació d’escombraries, enllumenat, transport col·lectiu, ...) s’han vingut fent majoritàriament a través d’empreses privades concessionàries.

Això era degut primordialment pel raquitisme de l’administració local. Un primer intent de superar-lo va ser l’Estatuto Municipal de Calvo Sotelo d’aviat farà cent anys (1924), però l’època i els esdeveniments posteriors no van permetre el seu desenvolupament. Caldria esperar l’adveniment de la democràcia als municipis a l’any 1979 per començar a caminar per construir una veritable administració.

Al 1979 l’estat de l’administració local i especialment de la seva hisenda era catastròfica. Els primers anys dels Ajuntaments democràtics van anar encaminats a redreçar i fer surar una nau carregada de deutes i d’insuficiències tècniques de tota mena. Són els anys del 90/10, Estat/ Ajuntaments. Quant començava a aixecar el cap, l’administració local es va trobar amb un nou competidor que va barrar-li el pas a un volgut i possible creixement: la nova administració autonòmica. Es va repartir el 90% amb les CC.AA. i el món local es va quedar en el seu 10%.

Malgrat tot, la marxa de cap a 50 anys seguits d’administració local no ha estat debades. S’ha construït un bon gruix d’anhels, treballs, maquinària administrativa, resultats, i també frustracions, que porten a poder reivindicar amb força i amb justícia que tinguin un paper en la vida pública.

En aquesta situació present s’aixeca la veu d’exercir de forma directa la gestió de les seves competències (prevista legalment). No vol dir pas que aquesta pretensió tingui –a vegades- una sòlida base tècnica per fer-la efectiva, però sí una sòlida base política, una ferma voluntat d’intentar prestar els serveis que li són competents per les seves pròpies mans.

-Hi ha alguns petits exemples on emmirallar-se. Experiències generalment excepcionals i històriques que mostren que la gestió directe d’alguns serveis públics és possible realitzar-los amb eficàcia i eficiència.

-Hi ha l’acabament proper de les generalment llargues concessions i s’ha de prendre la decisió sobre l’oportunitat de la seva renovació.

-Hi ha –no cal amagar-ho- el mal ambient existent respecte a les empreses concessionàries que no implica carregar-les-hi tota la culpa d’una hipotètica gestió mancada de transparència i abusiva. Massa vegades l’administració concedent han abdicat de la seva feina de control de la concessió.

-Hi ha el creixement de la idea de que la gestió directa s’ha d’imposar per sobre d’altres formes (criteri polític), però no hem d’oblidar que és un fet validat per la ciutadania a l’hora de votar i que està en l’ambient i en els mitjans de comunicació.

-Hi ha també la realitat dels més de 900 ajuntaments a Catalunya (947), molt variats en les seves característiques demogràfiques i territorials, molts d’ells sense capacitat real de gestionar el que els pertoca obligatòriament.

Per la seva part, les concessionàries tradicionals s’han fet grans i velles. Tenen expertesa en els seus respectius camps (que moltes vegades són múltiples). Generalment són competents, són eficaces, però la seva eficiència va lligada a altres objectius que ja no són moltes vegades els inicials. Ara s’han decantat completament cap els seus accionistes descuidant els seus treballadors, els seus clients, els seus productes, els seus serveis. Aquesta és la realitat que veuen molts ulls ciutadans. Es parla molt, massa, de dividends, del preu (o el valor) de l’acció, d’operacions corporatives, de sous dels directius, Això és el que venen els seus gestors cada dia als mitjans per quedar bé amb els seus accionistes.

El servei públic que era l’essència de la seva existència ha quedat amagat i preterit. Percepcions equivocades?, potser, però hi són.

Algú sap qui mana de veritat i amb quins interessos a les grans empreses concessionàries del país, i de fora? Encara no fa vint anys ho sabíem, ara desprès de la crisi financera del 2008 tot això s’ha fet més tèrbol.

De la conjunció de l’evolució recent d’aquest dos actors principals en la prestació dels serveis públics locals, administracions i concessionaris, en surten accions i reaccions. El marc jurídic administratiu imposat en els darrers temps pel neoliberalisme rampant als països occidentals no ajuda a una visió assossegada de l’assumpte.  

A banda i banda es sobreactua i es sobrevalora una situació de conflicte amb plantejaments fora de to. Potser està declinant el temps dels uns, potser encara no ha quallat el temps dels altres. En les crisi apareixen monstres, o sembla que són monstres, i sols són molins de vent.

No es pot aturar el temps, els temps. Són els que són, cal adaptar-s’hi. Cal acceptar-ho i no mostrar resistències numantines a una realitat que ja és diferent. Les societats obertes experimentes canvis, potser no del tot encertats, que qüestionen realitats anteriors i situacions establertes. Arramben històries assentades que han d’acceptar que els temps estan canviant. Com sempre. The Times They Are a-Changin'  és de 1963, quasi 60 anys enrere.

Aquestes tensions, que reitero, hi han estat sempre en el temps i en l’espai poden resoldre’s a la brava, amb lluita, amb damnats, destruccions i misèries. O poden resoldre’s  amb el diàleg i el pacte que comporta cessions (sinó ja no seria un pacte) fent-ho de forma parlada i raonable.

Tothom té dret a viure, i més en una societat que reivindica la competència com a eina de progrés (irònic, oi?), i una guerra sobre la forma de la prestació dels serveis públics no porta a enlloc, sols a enrarir encara més la vida dels ciutadans dels nostre país. Els poderosos tenen més responsabilitat i s’ho haurien de pensar. 

28 de maig.