El mateix autor, Joan Ferran Serafini,
en la primera pàgina, “A considerar”,
de la seva novel·la “Bajo
el murmullo de los alisios”, ed. Hildy, B-2020, exposa quina és la seva
pretensió al escriure aquesta obra:
“Salvando las
distancias y las comparaciones bizantinas he pretendido recuperar, en pleno
siglo XXI, el espíritu didáctico que tuvo la “Novela Ideal” allá en los años veinte y
treinta de la centuria pasada. En aquella época se llegaron a editar alrededor
de seiscientos títulos de la colección. Fue una literatura dirigida a las clases
populares, de divulgación de pensamiento libertario, construida sobre relatos
breves.”
Estem cent anys més endavant. El
pensament llibertari i les organitzacions llibertaries han desaparegut del
mapa. Les classes populars tenen ara un entreteniment que llavors no hi era: la
televisió, i la divulgació, o la perversió, del pensament crític ja no està en
les cases del poble o els ateneus i cercles llibertaris, està a les xarxes
socials. Es fa difícil pensar que avui hi hauria un forat en la vida de les classes
populars per la literatura formadora de pensament de classe. Per cert, de quina
classe?
Però, en Joan Ferran s’hi atreveix. Aprofita els seus records i vivències de
quan va ser enviat a les Illes Canàries a fer la “mili”, per oferir-nos una petita obra en la que en mig de tota la
trama hi col·loca el debat dialèctic entre el protagonista, un cosmopolita llibertari
banyat d’escepticisme, i la xicota, una noia amb l'esbiaixada idea del nacionalisme, canari a més a més.
A la trama hi surt tota una època,
comença amb la mort de Franco fins a les primeres eleccions democràtiques,
finals de 1975, meitat de 1977. Hi surt la vida casernària de les escorrialles
militars del franquisme, les seves misèries, però també les seves esperances.
Hi surt l’acollida que tenien els soldats lluny de casa seva per part de
famílies locals. Hi surt, i molt, el paisatge de les illes, la flora i la fauna
ben identificades, els menjar, les festes, ... quasi bé una guia de viatge. Hi
surt la relació passional primer, intel·lectual després, entre un “godo” i una –com correspon- sensual
canària. Hi surt l’efervescència política del moment, la lluita terrorista del MPAIAC
i els neguits que ocasiona, especialment desprès de l’accident de Los
Rodeos.
Però, en el fons, crec que l’autor
ens col·loca per entremig, a tall de les pretensions de la “Novela Ideal”, la seva
visió negativa dels nacionalismes exacerbats (i no) i el que comporten. El que -quasi
bé cinquanta anys desprès- encara estem patint i de valent.
20 de maig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada