No, no és pas una crisi d’identitat. Sé qui sóc. Però no sé
on sóc. Uns diuen que canalitzen l’anhel de tot un poble, uns altres diuen que ara la gent sí que està representada. Clar, i com que jo no tinc aquell
anhel no dec ser d’aquí, d’aquest poble.
Me’n han fet fora? No, home, tu te n’has
exclòs. Ah, sí, clar, ja feia be, ja, de mirar-me fa uns dies l’estatut
dels apàtrides de les NN.UU. També, vaig ser durant un temps, dues
legislatures, representant d’algú. Però sembla que no era de la gent, o que jo no era de la gent. Deuria ser d’alguns
sers immaterials que pul·lulen entre nosaltres.
Vaig néixer aquí, en un petit poble mil·lenari que era un
lloc on es guardaven les cabres, d’aquí el seu nom, on encara hi mantinc la
casa dels meus ancestres. Sembla que el meu arbre genealògic es remunta ben
enrere, alguns segles, al mateix lloc. Vaig créixer, estudiar, formar una
família que té nous plançons tots fets aquí, aquí mateix. Sempre he viscut mirant la
mediterrània amb els turons de la serralada litoral a l’esquena. La feina,
també, sempre l’he fet aquí, i ves per on, majorment treballant per la
comunitat que m’envoltava. Ara, jubilat, aprofito per anar al mercat del costat
de casa. Si que m’agrada anar a fer turisme de tant en tant per veure d’altres
indrets, però sempre penso que com a casa meva, enlloc. I el meu desig postrem
és que les meves cendres s’escampin sota la Creu del Montcabrer. Però, ai las!, no tinc aquell anhel que arrabassa i encaterina a tot el meu poble (sic), el
que fa que esdevingui, sembla que fins i tot oficialment, un estrany i que no
sigui reconegut com a part de la comunitat on estic.
Quin camí que has fet, oi, Toni Comín? No et cau la cara de vergonya? No, no ho crec pas. Has
arribat, no sé pas a on has arribat, però ja ets algú per tu mateix, no sé pas
si malbaratant el cognom que portes. Vés per on, jo com que penso diferent, com
que sóc diferent, he estat exclòs, m’has exclòs del meu poble.
Però no he de seguir
mai el meu somni i em quedaré aquí fins a la mort,...
L’Íñigo Errejón surt del Palau de la Carrera de San
Jerónimo, seu del Congrés dels Diputats, amb l’acta de “pare de la Patria” (quin nom tant bonic!) proclamant que ara si que
hi ha entrat la gent a fer sentir la seva veu a l’hemicicle.
En vaig estar molt
orgullós, encara n’estic i n’estaré fins que em mori, d’haver estat Diputat
a Corts per Barcelona durant un temps. Però, no devia ser de la gent jo. No ho sé pas, doncs,
per què la gent, els que m’envoltaven, m’havien fet tant anys confiança, una i
altra vegada, fins a sis cops, encomanant-me la direcció del govern municipal
de la meva comunitat. Sí no era de la gent, què era? A cas veien en mi una
persona diferent quan em reunia amb ells, quant intentava, i en molts casos
aconseguia, resoldre’ls alguns dels problemes que tenien, quan els
representava, quan m’alegrava o m’entristia amb ells? Sí els polítics no són de
la gent, què són? Encara ara, passejo pels carrers on he viscut i treballat
sempre i la gent em reconeix, generalment amb respecte, no m’he d’amagar
d’haver tingut un càrrec públic durant anys i panys. Sí que sóc conscient de
les meves limitacions i penso que com jo n’hi podien haver-hi molts, no sóc pas
res de l’altre món. Sempre he pensat que la virtut i el saber estar estan al
mig, no pas als extrems; que he tingut cops de rauxa, d’esverament i d’incontinència
dels que me’n he hagut de penedir, com qualsevol. Però que he intentat que em
guiés el seny, el treball més ben fet que he sabut i el servei als meus, a la classe
social en la que vaig néixer i de la que encara en formo part, orgullosament, la
dels treballadors.
Errejón, petulant, d’on surts i amb quins mèrits, encara per
demostrar, t’arrogues dir que tu ets la gent i que els altres no n’érem? Potser
faràs carrera, no sé pas fins a on i cap a quin lloc, però no tindràs el meu
respecte, no te’l mereixes. No t’enfilis al pedestal abans d’hora, el millor
que es pot fer en aquesta feina és quedar-se a baix.
El meu monument preferit, a Brussel.les. 6/4/2004
... car sóc també molt
covard i salvatge i estimo a més amb un desesperat dolor, aquesta meva pobra, bruta, trista,dissortada pàtria.
15 de gener.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada