Lectures.

Dues lectures seguides de contingut terrible. “Temps de segona mà. La fi de l’home roig”, de la recentment proclamada Premi Nobel Svetlana Aleiksiévitx, Ed. Raig Verd, B-2015. I “Leningrado. Asedio y sinfonía”, Brian Moynahan. Ed. Galaxia Gutemberg, B.2015. D’alguna manera, la lectura del primer llibre em va fer interessar pel segon: aspectes de la desapareguda Unió Soviètica.

Svetlana Aleiksiévitx és periodista, bielorussa ara exiliada a Paris, i es dedica a cercar les històries de la seva gent fent-los parlar. En aquesta obra mostra el que ha esdevingut de la gent que va viure, créixer, formar-se, treballar, pensar, en el nou règim polític sorgit de la Revolució d’octubre del 1917 i com va quedar aquesta gent quan aquell règim va desaparèixer el 1991, ja fa ara vint i cinc anys.

El que expressen els personatges que hi surten és brutal. Tota la vida pensant en una forma de viure-la concreta i de cop i volta, moltes vegades amb la seva pròpia anuència sense saber massa a on anaven, els hi canvien i es troben amb una altra vida per la que no estaven preparats. Ara, a espavilar-se, els valors i les pautes de comportament són uns altres. Com ho han viscut, com els ha afectat? Quines misèries han superat, especialment la manca de llibertat, la repressió, la opressió. Però també tenien unes perspectives limitades, encara que segures. Els ideals d’igualtat, esvaïts; les diferències ètniques o “nacionals”, ressorgides; les habilitats apresses, inservibles o menystingudes; el paper a la societat, el militar per exemple, o el de quadre del partit, bandejat. Tot amb el rerefons geogràfic, físic, d’un país immens i  d’unes condicions climatològiques duríssimes, al menys des de la nostra perspectiva mediterrània.

La consciència, però, de que els ideals revolucionaris dels bolxevics s’havien encartonat per molts i uns pocs se’n aprofitaven. El nou home roig tenia poca base, no estava gaire ben arrelat, i va desaparèixer deixant penjats als que no es van saber adaptar . El quadre psicològic de moltes persones és esfereïdor, les històries que es presenten corprenen. Però, és la imatge ben recent d’un món que es transforma completament capgirant els paràmetres als que estaven acostumats els que en aquells moment hi vivien. En poc temps i amb gran trasbals.  Els afectats, com tothom en aquesta vida, aniran desapareixen paulatinament de l’escenari i sorgiran noves generacions que no portaran a sobre els condicionants de les velles. Vet aquí de com una idea, una il·lusió, una utopia, segurament un somni, es va escolant per les pàgines de la història i quines són les desferres que deixa. Tot plegat fa pensar molt.

La lectura d’aquest primer llibre em va portar al segon, recent novetat editorial, sobre el setge de Leningrad, del historiador britànic i també periodista Bryan Moynahan. Segurament, hagués pensat, un de tants llibres sobre la Segona Guerra Mundial, però el vaig agafar interessat.

Sota el fil conductor de la composició i interpretació de la Sèptima Simfonia de Dimitri D. Xostakóvitx a la ciutat assetjada que li dona nom, s’entrecreuen varis relats: el de la guerra en torn a la ciutat, vista per ambdós bàndols contendents; el de la vida, mentre tant, a la pròpia ciutat per la seva supervivència; el del mai abandonat terror de la policia secreta estalinista, que continua la seva repressió; la feina del músic, primer dins Leningrad i desprès evacuat a la rereguarda, mantingut entre coto fluixos com a icona del règim soviètic i de la lluita contra els nazis del leningradesos; el titànic esforç per continuar produint  música a la ciutat malgrat les terribles condicions que s’hi donen que culmina amb la interpretació de la Simfonia amb una orquestra exhausta.

Qualsevol d’aquests relats és escruixidor: la carnisseria de la guerra; la inanició de la població assetjada; els esforços sobrehumans per mantenir viva la ciutat; el destí dels sotmesos a la repressió estaliniana; la dignitat mantinguda pels músics; les tribulacions del compositor per fer, acabar i que es pogués interpretar la seva obra; la utilització que el règim soviètic en va fer;... tot en mig de les condicions climatològiques de l’hivern rus. Possiblement, el que m’ha colpit més són les vicissituds de la població civil sotmesa a les penúries més inimaginables, especialment els relats en que hi surt la canalla petita desvalguda. Res, sensibilitat d’avi.

“A pesar de todo, aquel concierto en la ciudad màrtir es tal vez el momento más grandioso, y sin duda el más emocionante, que puede encontrarse en la historia de la música.

Durante aquellos ochenta minutos de música en la Sala Filarmónica se vió que todo lo mejor de la humanidad había sobrevivido a todos los ataques que había lanzado contra ella lo más bajo y cruel del ser humano.”

18 de gener.