"Negrerus"

 

Em fa una certa gràcia el rebombori que hi ha sobre el tema del passat “negreru” dels catalans. Bé, d’alguns catalans, evidentment no tots ni gaires. Cada generació sembla que ha de descobrir el Mediterrani, ... o la sopa d’all. Un programa a la “nostra” tele i les xarxes socials han provocat l’esvalotament del galliner.

A l’any 1966 (57 anys enrere) a les amples aules de l’Escola de Altos Estudios Mercantiles, a Pedralbes, on a les tardes es cursava llavors la “carrera” (els estudis) de Ciències Econòmiques, Polítiques i Socials, a primer curs, a l’assignatura d’Història Econòmica Mundial, el professor Jordi Nadal Oller feia la seva classe magistral a una munió d’estudiants jovenets que l’escoltàvem delerosos. 

“Las señoritas se sienten en las primeras filas, por favor”. En recordo alguna de molt maca, les hormones a tota màquina.

“Si dos pueblos ibéricos no han tenido escrúpulos en comerciar con carne humana han sido los portugueses y los catalanes.

A ver, ¿hay alguien de Sabadell o de Tarrasa en la sala? ¡Que se levante!.

Mig espantat s’aixecava algun o alguns. Potser a hores d’ara ha arribat ben amunt.

Su padre es fabricante, ¿verdad?, pues su abuelo fue negrero, ¡negrero! Siéntese.”

I llavors ens explicava, amb el corresponent avergonyiment del senyalat, el comerç triangular entre la Península, el golf de Guinea i les Amèriques: Alcohol de les vinyes costaneres (...verdes vora el mar), per negres que subministraven els traficants (generalment musulmans) i aquests per productes “colonials”, cotó, sucre, especies, ...

Quan calia explicar la Contrareforma catòlica i feia aixecar a alguna monja o capellà que venia a classe allò ja era de traca i mocador.

Tot això ara seria motiu d’escàndol, des de la forma d’impartir les classes fins a la interpel·lació directe als alumnes. Però, així anàvem aprenent i vam aprendre molt aquells cadells que veníem de “colegios de curas y monjas”. A la classe anterior, el catedràtic de Teoria Econòmica més jove d’Espanya, en Joan Hortalá Arau (25 anys) entrava a fer la seva dissertació rodejat de tots els seus ajudants i ai de tu que t’hagessis deixat la corbata, et quedaves a fora. Sort que sempre hi havia algun bidell, degudament uniformat, que te’n deixava una.

No sé pas que haurem de fer ara amb la glòria local ilurenca, l’ínclit Miquel Biada i Bunyol, que té monument, carrer, plaça i institut d’ensenyament al seu nom a la nostra ciutat de Mataró i que cada 28 d’octubre la Corporació municipal diposita una corona de llorer als peus del Mercuri alat que simbolitza l’arribada del primer tren (trenc en mataroní) de la Península i del medalló amb el seu rostre que perpetua aquell esdeveniment. Com que és conegut que era un “negreru” -més exacte, potser directament no, però defensava el sistema esclavista- potser ens ho haurem de pensar. A Barcelona els “revisionistes” ja han retirat l’estàtua del Marqués de Comillas. A Canet i a tant llocs de la costa ja poden començar a pensar també en l’origen de les seves cases modernistes. I si només fos a Espanya, però quantes poblacions importants de la costa atlàntica europea d’altres països estaran en entredit?

“Defensa de l'esclavitud i construcció ferroviària, dues cares, o la mateixa, de la consolidació d'un tipus de societat en la qual el creixement econòmic i l'explotació humana formarien un tot únic, com alguns contemporanis havien intuït ja en aquells anys.” Josep M. Fradera, “Miquel Biada i l’esclavitut a Cuba”, Fulls de l’Arxiu del MSMM, 1982.

¿Podríem deixar la Història en pau, assumir-la, que no vol dir fer-la nostra ja que no ho és, és d’uns altres que foren avant passats nostres (bé, d’alguns dels nostres, no de tots) i que no en tenim cap responsabilitat ja que no hi érem? Clar que la història del poder i les riqueses s’ha fet a base d’espoliacions! Sempre, i ara també continua essent així.

Però la civilització ha anat avançant, i força en els darrers temps. Es tracta de viure avui i de no reproduir coses del passat que ara no creiem que siguin bones de fer. Mirar el futur que ens ve, que serà difícil també, i no entossudir-nos ara tot el dia mirant pel retrovisor per veure si el nostre camí va ser correcte a ulls d’avui. No era el nostre camí, és un camí que van fer les generacions anteriors i que ens l’han deixar perquè ara nosaltres construïm el nostre.

16 de febrer.