Cridòria.

Després d’una anys en que els tipus d’interès del diner no eren notícia, o eren notícia per ser pràcticament nuls o fins i tot negatius (cosa quasi inversemblant) ara són motiu d’escàndol per que estan pujant i “col·loquen” als prestataris, aquells que van agafar diner prestats, en una situació difícil.

Quin escàndol, diuen! Sí, l’escàndol és la demagògia que es fa al no explicar clarament què passa quan no es tenen diners i s’han de manllevar. La definició del DIEC és molt clara: Prestatari: Persona que en un contracte de préstec rep els diners del prestador i es compromet a retornar-los juntament amb l’interès acordat.

Les regles dels jocs estan establertes des del començament. Hi jugues o no hi jugues, però sense intentar canviar les regles a mig partit. Quan em van bé les accepto, quan em van malament poso el crit al cel.

L’evolució del tipus d’interès de l’euribor (el més comunament utilitzat en el negoci bancari) i els del B.C.E. venen exposats en el gràfic que acompanya una de les moltes cridòries i esgarips que hi ha sobre el tema, en aquest cas d’un mitjà “progre” (podríem trobar altres qualificatius).

Del que va de segle fins ara. Dues muntanyes, pics, puntes, al primer decenni (que no passen del 5,5%) i una continuada baixada en el segon fins ara que tornen a créixer. El negoci del diner, com tot els negocis, no és a pèrdua sinó a guany. Lògic, sinó no seria negoci seria una altra cosa. Que no ens agrada...? Uff, com ho expliquem? Amb els corbs capitalistes amb barret de copa? Senzill, ja tenim els culpables. Alternatives? Bé, les que s’han provat fins ara no és que hagin resultat gaire bé. Per tant,... anem al mercat a buscar els diners que ens falten i que tenen els corbs capitalistes. En realitat no els tenen ni són dels corbs, sinó de les formiguetes, o dinosaures,  que els han anat acumulant en els seus nius. Ells sols els gestionen, compren i venen.

Perquè ens falten diners i els hem de manllevar? Perquè volem disposar de coses que no tenim i necessitem, o no, i no tenim estalvis, o la capacitat d’estalviar, per disposar de fons propis per adquirir el que volem. Tot això és tan vell com la civilització. Clar que hi ha necessitats peremptòries i bàsiques, encara que podríem parlar-ne molt de quines i quantes són i perquè han esdevingut que sigui així. Però si en endinsem en aquesta reflexió ens adonarem ràpidament que el problema no són els tipus d’interès sinó moltes altres coses. Potser els “estils” del vida en els que volem viure, com, quan, quant, perquè. Deixem-ho aquí? Anem als tipus d’interès.

Posem un exemple: fa cinc anys, el 2017, un ciutadà té necessitat (més o menys volguda o obligada) de manllevar a una entitat financera una quantitat, posem-hi, de 150.000,-€. És el complement dinerari que necessita per adquirir un aixopluc. En aquest cas segurament ja disposa d’algun estalvi per poder pagar-lo completament. Estalvi dius? Deixem-ho, tornaríem al paràgraf anterior.

Li podem deixar (li diuen els corbs) el que necessita a tipus fix o a tipus variable. El fix és ara més alt que el variable, però serà igual tot el temps que tardi en tornar-nos el que li deixem, vint anys?, vint anys. O, però el variable està ara per terra i em sortirà més econòmic l’amortització. Sí, la quota ara per ara, és més baixa, però no en té la seguretat de que es mantingui així per tota la durada del retorn del préstec.

Però que diuen els economistes sobre el futur? Miri, els economistes són experts en predir el passat. Ningú no pot saber què passarà demà passat, potser una guerra, una cataclisme meteorològic, canvis polítics,...vagi a saber, avui  en dia... Pot agafar una solució de risc, el tipus variable, o una situació assegurada, el tipus fix. Vostè tria.

Segons el gràfic exposat més amunt, el tipus variable lligat a l’euribor des del 2017 al 2022 ha estat negatiu, lleugerament per sota del 0%. No es recorda en la història econòmica un fet semblant. Però des de l’any passat comença a pujar i ara a començaments del 2023 està ja el 3,3%, una pujada meteòrica, i espera’t.

El “prudent” que va agafar el crèdit a interès fix del 2% del mateix import, pel mateix temps, ha vingut pagant interessos i li ha resultat, a grans trets, més aviat una mica menys del càlcul, uns 750,-€ de quota mensual. L’"arriscat", al 0%, amb els mateixos càlculs per sobre, 625,-€ de quota. S’ha estalviat 125,-€ cada mes que per uns cinc anys que són 60 quotes ha aconseguit un estalvi respecte a l’altre de 7.500,-€. No està mal, oi?

Però ara s’han girat les tornes. El “prudent” continua pagant 750,-€ de quota, però l’”arriscat” en passa a pagar (aprox., amb els mateixos càlculs) 812,50€, 187,50€ més que abans, un 30% més. En poc més de tres anys, si les coses no empitjoren, veurà volatilitzar-se l’estalvi, i espera’t, li queden uns quants anys per continuar incertament. Drama! Això no pot ser! Els corbs s’omplen  les butxaques  costa dels pobres prestataris!

Ja la tenim “liada”: els governs han d’intervenir per no deixar a gent desprotegida o a precari davant l’impossibilitat de fer front a una contingència que podia passar però que van preferir obviar. Ara els plors. Tornem a estar a l’esclat de la bombolla del 2008? Ara, de moment, en aquest moment, no. No és la mateixa situació. Ara, repeteixo, de moment, hi ha feina. El que hi ha és una pujada sobtada -però que podia passar- dels costos dels préstecs. Es pot reestructurar la despesa dels afectats, o estan al límit? O, s’ha de reestructurar el deute dels afectats i allargar els terminis de venciment amb unes quotes com abans de la puja dels interessos? Cada cas serà un món. 

Ara bé, fins a quin punt les situacions de risc assumides voluntàriament han de ser solucionades per la col·lectivitat? La paràbola de les verges prudents.

Potser hem de cercar altres fórmlues. Algunes es van proposar el 2008. Sense éxit.

4 de febrer.