18 de juny del 2012

La parresia.

“Atreverse a manifestar algo que se salga del marco de los intereses dominantes lleva consigo de inmediato una descualificación que nos conduce a la invisibilidad, con un alto coste en prestigio y otras gabelas que pagaríamos de buen agrado, si ello no implicase perder la plataforma pública desde la que poder alzar la voz.”

Certament, té raó Ignacio Sotelo al reivindicar la parresia per analitzar la crisi econòmica actual. És una crisi de sobreproducció en l’economia real  produïda també per una sobreproducció, aquí seria exacerbació, de l’economia financera. Quan esclata la bombolla financera al darrera hi venen altres bombolles produïdes, o estimulades, per ella. En el nostre cas, la immobiliària.

De què, sinó, s’havia de construir tant habitatges -i preparar sòl per fer-ne més- encara que no els necessitessin? De què s’havien de produir, comercialitzar i reparar, tants cotxes, si ja en teníem prous? De què s’ha de continuar fent roba i parament, si les persones i les cases estan desbordades de les possibilitats d’usar-los i de guardar-los? De què s’ha d’anar de vacances a la Conxinxina (mai tan ben dit) si no sabem el que és reposar i ni coneixem el que tenim a tocar? De què s’ha d’anar fent de tot que no es pot arribar a pagar als preus que se’n demana? Cada cop més mercaderies que no tenen sortida, mentre a molta gent li falta lo elemental.

“Hem d’aconseguir tornar a créixer!”, si, clar, desprès de la destrucció del aparell productiu actual que permeti tornar a construir-ne un de nou, i que la gent que sols té per bescanviar la seva força de treball, que ara no es necessària, pateixi les conseqüències.



Hem de capgirar les preguntes ja que no té sentit entestar-nos en trobar respostes diferents a les conegudes que s’estan aplicant.

18 de juny.