La senyora suïssa que ens va atendre era l’encarregada de gestionar la casa d’un propietari noruec a l’Oberland Bernès. Ens vam entendre de primeres en anglès, més amb els meus fills que no pas amb mi. Vaig fer l’intent d’adreçar-m’hi en francès i em va contestar prest i ben entenedor. Li vaig explicar que jo era de les darreres generacions que vam estudiar francès i em va contestar -era de la meva edat potser una mica més jove- que també per ella el segon idioma a l’escola –desprès del seu alemany nadiu- va ser el francès, però que ja tampoc era així, ara per a tothom és l’anglès.
Vaig pensar que continuaríem doncs la conversa en francès,
però per sorpresa meva –donat el plurilingüisme oficial i real suís- va tornar
a reprendre en anglès. No la vaig treure d’aquí. Que el país tingui -i
oficialment- quatre llengües no vol pas dir que siguin conegudes i/o emprades per
gaires dels seus habitants.
Entenc una de les raons de la “malaise” francesa. De tenir una llengua que fins a meitat del
segle passat va ser un idioma de cultura i comunicació generalitzada avui ha quedat arraconat a l’àmbit de la Francofonia i ja no és conegut i utilitzat per gaire bé
ningú més. La “grandeur” de De Gaulle se’n va anar en orris a Dien Bien Phu.
A pensar en el cas del nostre pretès plurilingüisme en el futur. Evidentment,
de romanx no en vaig veure
enlloc.
20 d'agost.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada