Fa més de vuitanta anys els meus van perdre la Guerra, la Civil del 36 al 39. El pare quan va tornar desmobilitzat a casa seva fou arrestat, jutjat, condemnat a presó i desterrament. Las mare va perdre la casa on vivia esventrada per un dels darrers obusos de la batalla del Montalt. Altres dels meus conegueren l’exili i els seus camins tal com va cantar Raimon. Uns havien guanyat, diuen..., però tots, tots, havien perdut.
La vida va continuar després, la Terra girant cada dia, la Història
no es va aturar: més guerra, la Segona; després la Guerra Freda i el món
bipolar; la descolonització dels vells Imperis; la cursa de l’Espai i l’home a
la Lluna; la caiguda del Teló d’Acer i de les Torres Bessones; els Trenta Gloriosos
i la reacció neo conservadora; l’apogeu i declivi de la societat industrial i
ja en aquest segle la Revolució Digital.
El Món d’avui no té res a veure amb el de vuitanta anys
enrere, dubto fins i tot si n’és fill. Són altres les societats: avui
predominantment orientals (des de la nostra posició geogràfica. Ara estem al
cul del món); altres els problemes: la Terra esquilada i saquejada per un
creixement moltes vegades absurd.
La meva generació, la dels anys quaranta del segle passat,
ha fet, ha vist i ha viscut un salt
formidable en les condicions de vida de les persones impensable per totes les
generacions anteriors. Ara, que ja enfilem el darrer tram de la vida, podríem tenir
una actitud cínica: “Que me quiten lo bailao,
i ja s’ho faran”. Però si tenim una mínima consciència de transcendència i
de comunitat (de Déu i de Pàtria que diria Víctor Lapuente) no podem desentendre’ns del futur que potser, segurament, no
veurem però que deixarem als nostres fills i néts.
L’educació (la cultura), el treball (la feina), el medi
ambient (la natura), la política (la convivència), l’esbargiment (l’oci), ...,
la Vida en suma que continuarà potser a empentes i rodolons sobre una Terra que
exhausta no tindrà en compte (no és el seu comès) a la Humanitat que l’habita.
I n’hi ha, dels meus i dels altres, que continuen mirant
enrere plorant sobre la llet vessada i la sang perduda. La melangia és mala
companya de viatge.
31 d’agost.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada