Viaducte Morandi.

Primer vaig pensar que el viaducte Morandi tenia aquest nom en honor al pintor bolonyès, encara que era difícil relacionar el seu nom amb una infraestructura d’aquesta mena i més per l’estil minimalista del pintor. No, és en honor a l’enginyer Riccardo Morandi que el va dissenyar i construir, un romà que ja fa temps que és mort i que sembla que era una certa eminència en la seva feina.

Si mal no recordo el vam travessar tota la família l’any 1989 en cotxe, en un viatge de fugida cap als Alps austríacs, desprès d’unes Santes conflictives. Trenta anys enrere ja era una complicació el dens trànsit de les autopistes italianes i la imatge que em quedà a la retina és la de la perillositat de fer-les passant túnels i viaductes a tota velocitat envoltats de camions pesats.

El que si m’ha vingut ràpidament a la memòria ha estat un debat que com a membre del grup d’amistat hispano-italià de les Cambres de Diputats vaig sostenir a Montecitorio l’any 2005. Vaig publicar el relat d’aquell encontre al Capgròs, a les meves cròniques quinzenals des de Madrid, però dissortadament ja no es conserva a la xarxa aquell escrit, suposo que per qüestions d’impossibilitat de mantenir tot l’arxiu. En tot cas, com que jo si que el tinc guardat el reprodueixo.

El que es tracta de destacar és el debat que vaig tenir amb la diputada de Forza Italia, Monica Baldi que ja llavors, 13 anys enrere, reclamava mantenir l’elevat nivell d’endeutament públic per la necessitat de construir i mantenir les infraestructures que segons ella necessitava el país. Mai, Itàlia ha pogut mantenir la condició llavors vigent al P.E.C. de que l’endeutament públic no fos superior al 60% del seu PIB. En aquells moment era el doble i així s’ha anat mantenint. Les primeres declaracions ara desprès del sinistre del Ministre Salvini van en la mateixa direcció.

S’ha parlat molt del divorci a Itàlia entre la política i l’economia, entre el Govern i la societat. Aquest desastre n’és una prova? No ho sé, però intueixo que alguna cosa pot haver-hi. En general, arreu, un dels punts flacs de l’actuació pública és en els manteniment, en la correcta pressupostació de les amortitzacions de l’obra feta, a tots els nivells administratius. Es parla de les noves inversions, però un cop fetes es van deteriorant fins que cal ja no un manteniment sinó una refeta total i d’acord amb noves necessitats i tècniques que moltes vegades superen les antigues però que podrien haver pogut ser molt més aprofitades. Mireu sinó les velles obres dels mateixos romans dos mil anys enrere.

Pel que sembla, a més, aquesta infraestructura és de vital importància per les comunicacions de la zona nord d’Itàlia. No es tracta sols de refer el tros que s’ha esfondrat, caldrà repassar tot el viaducte i això comportarà força temps. L’economia en general tindrà una patacada, no diguem les arques públiques. Divorci entre política i societat..., a on condueix?

16 d'agost.

L'article del Capgròs.

 ROMA

Vaig ser convidat a participar en el Grup d’amistat parlamentari hispano-italià, substituint a un company del GPS que no podia assistir,  a la reunió que es va celebrar a  Roma, al Parlament italià a Montecitorio, els passats dies 5 i 6 de maig.

A ningú se l’hi amaga que tenir la possibilitat d’anar uns dies a Roma, per primavera, és un goig gens menyspreable. La Ciutat Eterna és una joia històrica, cívica, artística i urbana que sempre val la pena visitar i gaudir. I més, anant amb una delegació oficial en una sessió de treball de nivell parlamentari, pots tenir ocasió d’establir contactes, participar en reunions, i anar a llocs especialment interessants allunyats de les típiques visites turístiques.

                       

Els grups d’amistat parlamentaris son grups reduïts establerts entre Parlaments amb representació de totes les forces polítiques existents en el seu si per ambdues bandes que, més o menys, un parell de vegades a l’any es reuneixen, ara aquí, ara allà, per debatre temes d’interès comú. A mi m’han adscrit al grup  d’amistat amb Algèria que s’acaba de constituir. Suposo que per la meva condició de portaveu de la Comissió d’Indústria Turisme i Comerç, la direcció del GPS ha cregut que fora adient que estès en aquest grup ja que el principal tema que tenim amb aquell país és el subministrament de gas.

En l’encontre que estic ressenyant els temes tractats foren: el terrorisme internacional, el Pacte d’Estabilitat i Creixement, i les relacions bilaterals entre Espanya i Itàlia. Excepcionalment, trobant-se el President del Congrés de Diputats a Roma, la reunió va ser oberta pels Presidents de les dues Cambres: el Sr. Marín per la part espanyola, i el Sr. Casini per la italiana.

Em va correspondre l’honor i la responsabilitat de ser el relator per la part espanyola de la ponència sobre el desenvolupament del P.E.C. (Pacte per l’estabilitat i el Creixement adoptat per la Unió Europea l’any 97 i recentment modificat). A l’altra banda vaig ser correspost pel vell Diputat Nerio Nesi (80 anys) molt conegut a la política italiana, ja que se’l va titllar fa temps com “il banquero rosso” perquè, malgrat ser d’esquerres,  va ser President de la Banca Nazionale di Lavoro (aquest dies als nostres diaris per l’operació de compra que porta a terme el BBVA). La reflexió que vaig proposar anava en la línia de reconèixer la dificultat que tenen, o el difícil que ho posen, el Estats nacionals per continuar cedint sobirania cap a la Unió Europea, en el darrer reducte que els queda de política econòmica com és la política fiscal i pressupostaria. Els francesos per que volen mantenir la “force de frappe”; els alemanys per que son aportadors nets a la solidaritat europea; els italians, sorprenentment, per que diuen que els falten infraestructures; els portuguesos per que acaben de canviar de govern... Tot aquesta resistència a portat a relaxar les condicions establertes el 1997 per accedir a la moneda única: màxim 3% de dèficit pressupostari anual sobre el PIB, i no més del 60% de deute públic, també sobre el PIB. A Espanya aquest tema també ha estat motiu de debat. El Govern actual s’ha mogut respecte el fonamentalisme estricte que mantenia l’anterior Govern del P.P. Ara es pensa, i així ho ha aprovat l’actual relació de forces al Congrés, que cal actuar segons el cicle econòmic. I  a la vista del que fan els nostres socis europeus aquesta posició és més encertada ja que podríem haver acabat essent més papistes que el Papa (aquesta anotació feta a Roma era especialment adient).

La posició governamental italiana va ser enèrgicament defensada per la Diputada florentina de Forza Itàlia, Mónica Baldi. Val a dir que resultava xocant, com a mínim, veure a una representant de la setena economia del món exposar que necessitaven mantenir el dèficit i el volum de deute per construir les infraestructures que encara els falten. Quina mena d’arguments hauran d’emprar, dons, els nous Estats dels països de l’Est que s’acaben d’incorporar a la U.E. i que tenen uns nivells d’equipaments i desenvolupament molt inferiors als dels països constructors inicials d’Europa? La delegació espanyola, i també molts companys i  coneguts amb qui he comentat aquesta posició, va pensar que era una expressió més de la política italiana. Els darrers esdeveniments, eleccions a Alemanya, i referèndum a França posen més tensió a aquest tema, ja que oberta o soterradament hi és present.

L’encontre em va servir per fer-me una lleugera idea de la Camera dei Deputati italiana. Molt més gran que l’espanyola en nombre de components (617), té el mateix nombre de Grups polítics (8), molt més distribuïts que a casa nostra, ja que els dos primers tenen sols el 28% i el 21% del total (a Espanya sumen el 89%) i el Mixt te 61 diputats de vuit partits diferents, fruit del fraccionament que es va produir fa uns anys dels partits tradicionals, el que obliga a uns jocs d’aliances permanents amb les subtileses pròpies del país, i en un hemicicle “escènic”. Estan a l’acabament de la legislatura, i ja està bullint quin serà el futur de la governança italiana. Em va sobtar la mobilitat que tenen els grups parlamentaris: cap d’ells – excepte el mixt – acaba el mandat amb el mateix nombre de Diputats/des amb que va començar, tots n’han perdut.

Per acabar. Vaig tenir temps de passejar per Roma. Quina bogeria!! Una gernació de visitants omplint-ho tot. Els carrers i les places, els museus i les esglésies anaven de gom a gom. Hem convertit, mercès a la democratització del turisme, les ciutats històriques en grans parcs temàtics on es barreja l’historia, l’art, el comerç, la gastronomia i l’oci. Impossible veure amb tranquil·litat els museus del Vaticà un dissabte al matí. La Capella Sixtina semblava el mercat de Calaf. Tot l’encant de la Fontana di Trevi quedava esvaït qualsevol capvespre per la munió de gent que s’hi aplega. I, malgrat la perspectiva de les escales, la “barcaccia” de la Piazza di Spagna quedava esborronada pels caps de turistes vinguts d’arreu del món (insertar foto). Ah, i les   botigues...impressionants. Però, malgrat tot, val la pena anar-hi.

Manuel MAS i ESTELA

Madrid-Mataró, 19-26 de maig de 2005.