Als meus amics i coneguts que són periodistes.
Ahir vaig cometre un error, un altre. No, no és greu ni
transcendent, un de tants dels petits que fem cada dia. Malgrat el que em ronda
pel cap fa dies, vaig caure en la temptació d’enganxar-me en el tema mono
temàtic en el que estem immersos ara i aquí, pretenent -il·lús de mi- participar
en el debat. Sí, a la meva manera, segurament en forma irònica ja que no sé
posar-m’hi ja d’altra manera vist el nivell en que ens movem. Però de seguida
em vaig adonar que m'equivocava, demano disculpes. Com ha dit algú, tot el
peix ja està venut. Tothom té les posicions preses, jo també, i és ociós
discutir-les. No hi ha possibilitat de debat, sols de parlar a les parets, “diálogos para besugos”. Tu blanc, jo
negre. Ningú no va ja amb el lliri a la ma. Espero que no acabem a garrotades.
Per tant, tanco aquesta finestreta del meu taulell. Per sort
en tinc moltes altres obertes que em permeten veure, estar i participar en
moltes més coses que hi ha en el món més enllà de la descomunal dèria que ha
agafat a molts dels meus conciutadans/es.
Aquest darrers dies també he fet debat sobre el “tema” amb un bon amic. Ho hem deixat,
no hi ha, sembla, possibilitat que arribem a algun punt d’encontre. Diu que amb
un digestiu per entre mig en podem continuar parlant de forma distesa, però em
sembla que és millor que parlem d’altres coses que també ens interessen als
dos, literatura, paisatges, ..., i en
les que podem congeniar.
Vull tancar, doncs, aquesta finestreta del meu taulell. Poques coses
ja em queden per discutir. Tornar a donar-hi voltes ja se’m fa cansat. Veig que
ja he emprat tots els adjectius qualificatius possibles des de fa uns quant
anys, no ve pas d’ara, en públic i en privat. Ningú aconseguirà moure’m del que
penso i del que faré electoralment ja que no crec que em donin cap argument que
em pugui convèncer de canviar. No penso parlar-ne expressament més aquí, al
bloc, o les xarxes o amb els amics si encara desprès de tot aconsegueixo
mantenir-ne algun. Apa, siau! Si em demanen obertament la meva opinió o volen
que l’expressi en públic, potser ho faré segons l’estat d’ànim que em trobi,
però, vaja, no gaire més.
Aprofitaré el pont de la febrada per anar-me’n a la casa on vaig
néixer, aquí a tocar, a quatre passes, on no hi ha televisió, ja que vaig
treure l’antena fa temps i no m’ha vagat encara de reposar-la i on no hi ha
wifi, a veure si desconnecto del tot. Tinc algun llibre mig llegit que
aprofitaré per intentar acabar i n’agafaré algun altre de la pila dels pendents
que és molt gran i hi ha varietat. A veure, si sóc capaç de desencervellar-me. La
tranquil·litat d’esperit és el primer per mantenir l’equilibri emocional.
Oració al senyor Sant Jordi
A mussitar-la, és clar,
amb una molt relativa ingenuïtat.
“Senyor
Sant Jordi,
patró,
cavaller
sense por,
guarda’ns
sempre
del
crim
de
la guerra civil.
Allibera’ns
dels nostres
pecats
d’avarícia
i enveja,
del
drac
de
la ira i de l’odi
entre
germans,
de
tot altre mal.
Ajuda’ns
a merèixer
la
pau
i
salva la parla
de
la gent
catalana.
Amén”
L’estampeta
se’m
perdia:
no
recordo
l’any
ni el dia.
Salvador Espriu
10 de setembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada