*A
la sala d’actes de la Fundació Iluro, dins la campanya del PSC a les
eleccions del 27/9
"Una
Catalunya independent serà una potència
geopolítica a la Mediterrània occidental"
Héctor López Bofill.
Dins
del llibre L’endemà de la independència.
VV.AA. Ed. L’esfera dels llibres,
B-2006.
Dues grans corrents de pensament han guiat a l'home modern del nostre
entorn cultural: l'idealisme i el racionalisme.
La preponderància d'una o altra ha variat en el temps i en els llocs.
La Il·lustració, el Romanticisme, arreu. La revolució, la reacció, en tots els
temps,... però:
Els somni de la raó produeix monstres. El somni del somni porta a la
malenconia. El principi de realitat s'imposa. ¿Quina és, però, la realitat?
¿Tenim intel·ligència per escatir-la?
Aquí, malgrat els uns i els altres, cal recórrer a l'empirisme. Sí, ja
sé que hi ha visions diverses, però cal comptar, cal llegir, cal comprovar, cal
tocar. Som donats a pensar en un temps que potser ja no hi és, o que potser
encara no hi és: no és cert que estiguem al segle XIX, sinó en el XXI,
començant-lo tot just. Les construccions de tota mena, fins i tot les mentals,
són unes altres, o encara són unes altres. No som el centre del món, sinó sols
un racó de món. Sembla mentida, amb el que veiem, pensar encara en termes
d'eurocentrisme. No som més feliços o infeliços que d'altres, potser diferents
en alguns aspectes, tampoc en tants.
Cal mesurar molt més tot. Hi ha ideal, cert o fals. Hi ha raó encertada
o equivocada. ¿En podem mesurar el grau i la barreja, el mix, de tot plegat?
D'eines en tenim a esplet, de gent per treballar amb elles en disposem forces,
de possibilitats de transmetre’n els resultats també en disposem moltes.
Però l'empirisme no té bona premsa ni dels racionalistes ni dels
idealistes, ja que no mostra el que voldrien que fos ni els uns ni els altres.
És feixuc, cal posar-hi colzes, en el llibre que es presenta ara, cal posar-hi
colzes. És més simple construir un futur o rememorar un passat a partir de supòsits
potser impossible o potser fal·laços. No podem exigir a la gent corrent que
conegui els conceptes per elaborar les balances fiscals o el dèficit fiscal si
en especialitzats cercles acadèmics no hi gaire acord.
Josep Borrell i Joan Llorach s'ho han plantejat així.
Hi ha un discurs que persistent, voluntàriament persistent (el llarg procés), ha anat calant com a
pluja de pastor i amb el pati ben assaonat ha esclatat no fa pas tant amb la
convicció rotunda -entre gran part de la ciutadania amb la que compartim espai
geogràfic- de que cal trencar amarres, tot emulant la revolta el té del Boston
del segle XVIII i començar una altra revolta. Aquest discurs, o la seva
culminació més recent, té unes bases reals o són inventades?
En Josep Borrell i en Joan Llorach ens ho expliquen.
25 de setembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada