De camí a Terol, pel “Racó d'Ademús”, l’any 2003.
Sembla que hi ha qui li ha
agradat que la candidatura “Teruel existe”
hagi tret representació parlamentaria: Tindrà un diputat i dos senadors a les
Corts de Madrid. Els que s’ho miren des de fora d’aquell territori crec que
tenen una percepció “naïve”, ingènua,
del problema. Penso que tenen mal entès el paper de la representació política.
Els que han propiciat la candidatura crec que tenen una posició desesperada en
front la seva situació. “Ara ens sentiran”.
Tot és fruit de la deixadesa de les formacions polítiques tradicionals per
enfrontar de cara el tema, per explicar la veritat del panorama i les
perspectives que tenen en el món d’avui extenses parts del territori, espanyol,
català, europeu, d’arreu. No és sols un problema de Terol, és l’Espanya buida, o que es va buidant.
Sempre he pensat, que la base de
l’assentament humà, de qualsevol assentament animal, és si els pot donar la
mínima subsidència. “Aquesta gent, ¿de
què viuen?”. La gent de Terol ja
ha fet esforços per la seva part per estar al dia: des del Teruel Airport, al
turisme de les restes
dels dinosaures, als assecadors de pernils, o a l’explotació turística del
mite del “amantes” i les seves joies arquitectòniques
mudèjars, el circuit
del motor d’Alcanyís, ... . Però això dóna pel que dóna, l’agricultura va
desapareixent, la
mineria tanca, i els territori es dessagna i la comunitat es redueix.
Ara, aquests nous representants
de Terol intentaran repetir el que tan bon resultat ha donat a altres
territoris que tenen representació “pròpia”,
els bascos i els canaris en són un bon exemple. El seus vots a canvi de “coses”
concretes pel seu territori i els seus habitants. Però seran la representació
de la fragmentació, de la incapacitat de donar respostes col·lectives als
problemes conjunts que tenim. El territori no és sols dels que hi habiten, l’habitem
tots el territori.
Colgado de un barranco
Duerme mi pueblo blanco...
11 de novembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada