Metafòrica i mataroninament parlant.

Quan vàrem inaugurar l’ampliació del Parc Central, el Nou Parc Central, ara fa ja més de 14 anys, vaig proposar que el passeig que el creua en diagonal s’anomenés Passeig dels Ciutadans. Més endavant, suposo que pels imperatius del llenguatge políticament correcte, es va batejar oficialment com a Passeig de la Ciutadania.  Vaig explicar en aquell dia que els ciutadans anirien per aquell passeig des de l’escadussera Plaça d’Espanya, on s’acabava l’eixampla del s. XIX, fins a la Via Europa, majestuosa arteria vertebral i vertebradora de la Nova Ciutat que havíem bastit, amb la Plaça d’Itàlia com a ròtula central dels barris mal girbats que ens va deixar el franquisme. En Salvador Milà va tenir bon encert, un altre, en escollir un conjunt escultòric ben simple que era una al·legoria del mite clàssic del rapte d’Europa per guarnir aquesta plaça. D’una plaça escadussera a una majestuosa Via per un passeig entre mig d’un parc amb més de deu mil arbres, plantes i vegetació per gaudi dels mataronins i les mataronines. Tot un símbol, una potent imatge, del que teníem al cap en aquell moment com a projecte polític.

Ara, també metafòricament i mataroninament, potser alguns somien en un tortuós camí que ens porti de la Plaça d’Espanya a l’anodí i escarransit carrer de Catalunya, tornant a raure al vell eixample que ens varen deixar els nostres higienistes Melcior de Palau i Emili Cabanyes fa més de 140 anys. De l’escadussera plaça a un anodí i escarransit carrer entre cases de cos centenàries sense cap gràcia, passant això sí, pel carrer de Guifré el Pilós. Podria ser tot un símbol, una trista imatge, del retrocés que tenen al cap alguns com a projecte polític.

16 d'octubre.