No, no és per desesperació. És per impotència.

Vaig veure per primera vegada de cua d’ull aquest anunci en una botiga de Llinars del Vallès passant per la carretera de Dosrius (Av. Comas i Masferrer). Ahir el vaig tornar a veure, ara de cara, en forma de pancarta penjat al pont de la Riera de Giola a la vella C-251 i em vaig aturar a retratar-lo.

No, no és per desesperació, és per impotència. No es pot recriminar als possibles compradors les seves decisions. En la pancarta no hi ha una pregunta, hi ha una afirmació-acusació. El que cal es reflexionar sobre les causes que porten als compradors a fer aquelles decisions denunciades  i quines d’elles són degudes a l’oferta que se’ls fa. El primer que ha de fer el que ven és entendre (o fer entendre) al que compra. No ha de fer una queixa als compradors (que sempre tenen raó) sinó una crítica als propis venedors. L’Associació de Botiguers i Comerciants de Llinars s’equivoca de ple, com tants Ajuntaments –grans i petits- que fan campanyes en favor del comerç local. Diners i esforços llençats.

Potser els venedors no tenen potència física. Alguns s’han fet grans, o còmodes, i no poden o no volen aguantar l’esforç que representa portar una botiga o un comerç: horaris, condicions de treball, exigències de la clientela, retorn,...

Potser no tenen potència econòmica per afrontar les conseqüències de portar un negoci. Fora interessant conèixer els comptes d’alguns botiguers i comerciants, com els va el compte de resultats, quines implementacions hi carreguen, com porten les amortitzacions, a què destinen els beneficis,...

Potser no tenen potència tècnica per encarar els reptes de l’activitat econòmica d’avui. Cal posar-se al dia tècnicament, cal reconvertir-se, cal adequar els establiments, cal fer atractiva la coneixença dels productes (bens i serveis) oferts,...

Potser no tenen potència psicològica per adaptar-se a les esbojarrades dinàmiques del complicat i complex món d’avui i de les velocitats en que es produeixen.

Potser... Tot plegat és impotència i d’aquí la desesperació.

El fet del comerç no és res més que la trobada entre compradors (la demanda) que volen, o els fan voler, una determinada cosa, producte o servei, i els venedors (l’oferta) que tenen, o són capaços de tenir, aquelles coses volgudes.

Avui en dia el comerç està en un moment formidable. Els compradors, la demanda, troben de tot, de tot el que volen, o els fan voler, en preu, en quantitats brutals i en qualitats diverses, en assortiment, en proximitat o en llunyania. En complerta llibertat per decidir què, quant, quan, com i a on poden adquirir el que precisen (o no). No hi ha les restriccions d’altres temps. Hi ha de tot, a tot arreu i sempre.

Els venedors, l’oferta, els ho permeten i faciliten. Botigues de proximitat a cada cantonada i a cada poble. Establiments especialitzats. Basars on es troba de tot. Grans equipaments comercials on la varietat i la complementarietat amb l’oci hi és present. Noves formes de mercats ja no ambulants, sinó fixes. Ah, i l’Internet que permet portar a la porta del comprador el que desitja en un santiamén, de verdura per la cuina a la darrera novetat editorial.

El que ho té malament és el botiguer tradicional, espècie en vies d’extinció (que va per sectors i àrees geogràfiques), al que s’ha d’ajudar ja sigui acompanyant-lo en la seva gradual desaparició o facilitant-li la seva reconversió. Com s’ha fet amb altres sectors econòmics.

No caiguem en la nostàlgia de “Los lunes al sol”. Els compradors es mouen poc per impulsos morals, es mouen per conveniències personals.

25 d’octubre.