Guió per la intervenció al Fòrum Obert que organitza Òmnium Cultural
el 22/10/21 al c.c. de Pla d’en Boet.*
*Vull agrair a les persones que els vaig donar a conèixer prèviament aquest escrit els comentaris, aportacions i valoracions que em van fer.
Agraïment a l’Òmnium
de Mataró-Maresme per convidar-me a participar en aquest acte. Gràcies Carles Estapé per acceptar una proposta
que et vaig fer temps enrere al acabar l’acte de celebració a Mataró del
cinquanta anys de l’Òmnium i del reconeixement a l’Anna Comas.
Malgrat que són
qui sóc, i continuo sent-ho, aquí no represento res ni a ningú, sinó a mi mateix,
encara que certament, indirecta i en genèric a allò que sóc.
----------------
àTinc un germà casat amb una brasilera d’ascendència
alemanya. Parlen entre ells en una barreja de català, castellà i portuguès. Com
em va dir l’Ernest Lluch una vegada a Donosti mentre sentiem un discurs d’una autoritat d’allà: “Escolta aquesta llengua, Mas. Tot lo nostre
són dialectes.”
àSurto cada diumenge en bicicleta amb un castellà de
Valladolid: ell em parla en català i jo li contesto en castellà. Tots dos fem exercicis idiomàtics, ens
corregim, i anem conreant el coneixement d’una llengua diferent a la pròpia materna.
(a mi m’és més fàcil ja que sóc bilingüe)
àTinc dos néts que tenen doble nacionalitat, espanyola i
colombiana. Amb els seu pare parlen en castellà i amb la seva mare en català.
Per ser petits són ja molt rics idiomàticament.
--------------
àEl món d’avui és així, de barreja. Nosaltres estem al cul
del Món (mapa mundi centrat abans en l'Atlàntic, ara en el Pacífic), a l’extrem occidental. Els
portuguesos estan més lluny. Som una minúcia.
àLa nostra llengua, el català, és una llengua petita. No devem passar més enllà dels 5 milions els que la parlem habitualment, molt
poca gent. Com totes les llengües petites en la història és una llengua
marginal i irrellevant en termes de comunicació global. Tots els imperis que
han deixat petjada han exportat la seva “cultura”: llengua, religió, costums,
... Tant de bo que la tercera llengua nostra aconsegueixi ser l’anglès. La
quarta serà el xinès (no sé si el mandarí o el cantonès, depèn del que
decideixi el PCX)
àCom veieu estic parlant en termes de temps i espai molt
amples, no d’ara i aquí.
àLa pervivència del català dependrà de la voluntat dels
poders públics i de l’habilitat dels poders públics d’aconseguir aquesta
pretensió... si la tenen.
àEls Estats que es pretenen forts busquen arguments per
uniformar la parla: França, els USA, Canadà, ... N’hi ha que ho pretenen però
quan no són, o eren, forts no ho aconsegueixen.
àA Espanya com
que la dictadura franquista va ser un Estat (quan parlo d’Estat em refereixo al
conjunt de les seves institucions governants) feble no va aconseguir que el
català desapareixes (paper determinant de l’Església i de les famílies), la
democràcia ha fet un favor innegable en la pervivència i el manteniment de la
llengua (les administracions, l’escola, els mitjans de comunicació,...).
àA França, gran
part de la seva “malaise” ve donada
per la pèrdua de paper, a través del seu idioma, en el món. Intenten surar,
però ja no se’n surten, ni se’n sortiran. Suïssa
és un Estat plurilingüe, però els seus habitant no ho són pas, gens. La segona
llengua que ensenyen a les escoles de les respectives regions idiomàtiques és l’anglès.
àL’allargament de la pervivència, i ves a saber si la
subsistència, en el temps de la nostra llengua dependrà de fer-la amable.
àCom a tot arreu del món les migracions, en aquest cas
immigracions i emigracions -(no obliden que ara fa cent anys Catalunya era un
poble d’emigració, L’Emigrant. Ara d’immigrants, Despacito.)- produiran
molta barreja de conciutadans i de cultures, (Malamente). Com sempre,
però ara molt més accentuat i amb uns models de transmissió social d’altres
cultures molt fort. Exemple dels powers point.
àL’esqueixada que s’ha produït en la societat catalana en
el darrers deu anys no ajuda, ans el contrari, a que la llengua sigui amable
per amples capes de la població. Els resultats electorals ho palesen i la
pretensió d’imposició de majories i minories ho accentua.
àCal entendre i acceptar la realitat i a partir d’ella
actuar. Si l’objectiu és la pervivència del català de quan més temps millor no
es va per bon camí, al contrari. Si es pretén mantenir l’aldea de l’Astèrix, ...
allò és un conte. Juli Cèsar va
escriure la Guerra de les Gàl·lies en
llatí, les havia guanyat. Alèsia, Alèsia...
22 d'octubre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada