L’economia.

 

Quan vaig començar a estudiar la carrera d’Econòmiques a la Universitat de Barcelona a la segona meitat dels anys 60 del segle passat, una de les definicions que vaig aprendre d’allò que anava a emprendre era la següent (més o menys):

“L’economia és la ciència que estudia la utilització dels recursos escassos susceptibles de tenir finalitats alternatives”. Crec que era la translació bastant adequada a aquella dicotomia dels “canons o mantega” del famós llibre de Paul A. Samuelson. Es partia de que no hi havia tot i de tot i que calia decidir a que es dedicava el que s’havia aconseguit.

Amb el temps el tema de la ciència va trontollar. Uns estudis, una aproximació al que passa, però una ciència, ciència, potser era una mica presumptuós.

Després, va oblidar-se per molta gent el tema dels recursos escassos, malgrat que el primer informe del club de Roma, “Els límits del creixement”,  és de l’any 1972. Bah! Maltusianisme!

Semblava que les possibilitats d’obtenir recursos seria infinita i ens vam abocar a la carrera del creixement continuat i sostingut malgrat que de tant en tant sorgia alguna sotrac.

El tema de les finalitats alternatives també va ser arraconat. Si hi havia recursos suficients podríem afrontar-ho tot. Tot era prioritari, senyal ben clara que havien deixat d’haver-hi prioritats. La cursa per atendre a tot i a tothom va ser esbojarrada. Sí, com que érem cada vegada més rics, el sacrosant creixement del P.I.B. ho indicava, l’avaluació del que s’havia de fer venia marcada per les demandes indiscriminades de la població i dels seus altaveus: mitjans, grups, organismes, lobbies, als que els decisors responsables atenien com podien.

Aquests darrers cinquanta anys, malgrat deixar enrere els “trenta gloriosos”, han estat d’una marxa desenfrenada cap... al precipici. L’ensorrament del sistema alternatiu soviètic; l’ascensió brutal de la Xina; l’aprofitament salvatge de l’Àfrica; el casino financer; la digitalització;...; sembla que tot se’ns escapa de les mans, que ja no controlem cap allà on ens dirigim. Endavant, sempre endavant, fins ... estavellar-nos.

Potser toca ara, no sé que els expliquen avui a les Facultats d’economia als estudiants, revisar aquella vella definició amb la que jo em vaig formar. Potser ara hauríem de dir que l’economia “és aquell conjunt d’estudis per explotar tota mena de recursos (fins que s’esgotin) susceptibles de extreuen d’ells  el major lucre possible (per sobre de què i del que sigui)”.

De l’agricultura, a la industria i els serveis, més les “noves industries” de l’oci i l’espectable, la distribució i l’atenció a les més volubles i peremptòries demandes de la població. L’oferta i la demanda desbocades. L’oferta per encaterinar a la demanda, la demanda per exigir cada cop més a l’oferta.

Es tractava de que l’home dominés la naturalesa, no que l’esquilés i exhaurís. Fent-ho cava la seva pròpia fosa.

Reflexions al fil dels dies d’ara.

2 de maig. “Oigo, patria, tu aflicción y escucho triste el concierto...”