Nou disbarat. El Lluçanès.

 

(fotografia feta el desembre de l'any passat a Olost desprès d'un bon àpat a la fonda del Restaurant Sala)

El tema fa temps que s’arrossegava. L’any 2010 una colla d’Ajuntaments, 12, dels 13 del territori històric del Lluçanès van demanar al Govern de la Generalitat (encara amb govern del Tripartit) la creació de la comarca del Lluçanès.

Desprès de pertinents tràmits, una moció del Parlament de l’any 2014 va instar al Govern a iniciar els treballs corresponents a la tramitació de la iniciativa legislativa corresponent.

El març del 2023 el Govern aprova l’avantprojecte de creació de la comarca del Lluçanès a presentar al Parlament i aquest acorda a l’abril tramitar-lo com a projecte de Llei pel procediment exprés de lectura única i en quinze dies, a primers de maig (3/5/23) s’aprova, rebutjant el Ple una esmena de totalitat de retorn i amb algunes lleugeres esmenes de caràcter tècnic. El dictamen rep 80 vots favorables i 49 contraris (62%/38%).

Un Parlament majoritàriament “essencialista”  aprova un nou disbarat en l’ordenació territorial de Catalunya. Dels 12 ajuntaments inicials, 9 crearan una Mancomunitat provisional fins que desprès de les eleccions del 2027 es constituiran en comarca, separant-se uns de l’Osona i altres del Bages. 3 ajuntaments en resten al marge, més el que ja mai va demanar ser-hi, 4. N’hi ha un dels 9 integrants que encara no està clar si al final s’hi quedarà i té temps fins el 2026 per aclarir-ho. Potser al final 2/3 del total de municipis.

La nota de premsa del Parlament diu que “La llei també modifica la Llei de vegueries, del 2010, per incorporar la nova comarca a la vegueria de la Catalunya Central.” Això no ho he sabut veure enlloc, ni en la part expositiva ni en la dispositiva del projecte de llei, encara que com que això de les vegueries és un altre “zombie” que fantasmagòricament corre per Catalunya ja no sorprèn, com tampoc de la comunicació del Parlament. Suposo, potser és, que l’autor/a de la nota de premsa deu donar per fet que la disposició final primera que autoritza al Govern a dictar les disposicions reglamentaries corresponents així ho farà.

Alpens (Osona): 281 habitants, 13,8 km2

Llucà (Osona, amb dues entitats de població): 279 habitants, 53 km2.

Olost  (Osona, amb dues entitats de població): 1.206 habitants, 29,4 km2.

Oristà (Osona, amb tres entitats de població): 573 habitants, 68,5 km2.

Perafita (Osona): 418 habitants, 19,6 km2.

Sant Feliu Sasserra (Bages): 611 habitants, 22,4 km2. (Aquest és el que està en dubte hores d’ara)

Sant Martí d’Albars (Osona): 119 habitants, 14,7 km2.

Sobremunt (Osona, amb tres entitats de població): 83 habitants, 13,8 km2.

Prats de Lluçanès (Osona): 2.627 habitants, 13,8 km2.

És a dir, anem cap a la constitució després del 2027 d’una nova entitat administrativa que hores d’ara té entre 6.197 i 5.586 habitants i d’entre 249 km2 i 226,6 km2 (segons com acabi la incorporació de Sant Feliu Sasserra).

Els ajuntaments de Santa Maria de Merlès (amb tres entitats de població), Sant Bartomeu del Grau, Sant Boi de Lluçanès (amb quatre entitats de població) i Sant Agustí de Lluçanès van decidir en els seus plenaris acordar demanar no formar part de aquesta futura comarca. Tenen plegats 1.762 habitants.

Les característiques físiques, socials, econòmiques i polítiques del territori marquen la seva reivindicació històrica d’esdevenir una comarca més. Contrada d’altiplà, territorialment marginal, entre els corredors del Ter (Osona) i el Llobregat (Bages); amb una munió de nuclis poblacionals petits i també amb disseminats puntuals que actualment té la mateixa població que fa cent anys, puja fins al 1950 i baixa des de llavors; de base predominantment agrícola; vescomtat medieval i d’una forta ascendència carlina (llavors tenia un 50% més de població que ara). Els ingredients complerts per aixecar -per qui ho ha sabut fer- un sentiment ancestral que incomprensiblement, o no tant, ha estat recollit de cop i volta per les forces “essencialistes” de la política catalana actual, degudament recolzat per l’acriticísme dels mitjans, o el seu cofoisme, sense parar esment en cap mena de racionalitat administrativa.

Fa poc vaig participar en una trobada del PSC del Maresme sobre els Consells Comarcals. Alguna de les coses que vaig dir:

“Una administració, la que sigui, viu d’una part de l’excedent que produeix la seva comunitat. Els impostos i les taxes que paga la ciutadania són el combustible que la fa anar. Si no hi ha ingressos suficients no es pot obrir la porta de la Casa Gran. Quins pressupostos tenen les administracions locals? Depèn de la seva mida i situació (geogràfica i/o econòmica): del que li poden proporcionar els seus contribuents, o el que li poden donar d’altres (administracions). De què viuen els Consells Comarcals? Per mi sempre ha estat un misteri per estudiar: taxes de serveis que donen, ajuts d’altres administracions, participacions en projectes... però, com es finança el nucli de la seva administració? Polítics, serveis generals, propaganda,...

Tot això s’hauria de repensar, s’hauria ja d’haver repensat, però és impossible, hi ha massa en joc. La reforma Duran-Roca (l’informe Roca) dels anys noranta va durar el temps de cremar un llumí. No se’n ha parlat mai més i no sé pas si algú, els nostres tampoc, està per la labor.

Ara, s’haurà de mantenir una entitat administrativa més, provisionalment una Mancomunitat i després, a partir del 2027, una comarca. Caldrà buscar una seu (cedida, llogada, comprada,...), equipar-la (instal·lacions, mobiliari, comunicacions, ...), mantenir-la (energia, neteja, manteniment, ...), algú que se’n cuidi del quefer quotidià, personal tècnic i/o qualificat, despeses varies dels responsables (fixes, esporàdiques, circumstancials,...) , més les derivades de l’activitat del nou ens, ja que d’algun afer s’encarregarà, o deuria d’encarregar-se de fer.

En la Llei de creació del nou Consell alguna cosa hi ha prevista, ja que sinó el nou ens no  començarà a caminar. Diu que rebrà un finançament transitori.

“Les futures lleis de pressupostos corresponents als exercicis 2024 a 2027 incorporaran una previsió relativa a l’assignació a la Mancomunitat de municipis de la comarca del Lluçanès d’un import de lliure disposició per garantir que disposi dels recursos necessaris per treballar en la implementació de la comarca del Lluçanès segons la distribució següent:

Anualitat             Assignació

2024                    200.000,-€

2025                    250.000,-€

2026                    300.000,-€

2027                    350.000,-€

“Set camises té en Joan, tres que n’hi volen fer i quatre que n’hi faran”. Sí, amb alguna cosa s’ha de començar, encara que aquestes engrunes pressupostaries de l’administració autonòmica no és pas que donin per gaire. ¿Hi haurà traspassos de competències i recursos (de tota mena) dels ajuntaments inicialment mancomunats cap al nou ens? Veurem, no crec pas que en tinguin gaires. De moment d’això no se’n diu res. Potser està en l’ànim del lluçanencs impulsos de la iniciativa, seria lògic. El que hauria de dir una llei d’aquesta mena, de creació administrativa, és què ve a superar, és a dir a substituir. Res d’això, però, està en l’ànim dels nostres polítics “essencialistes”. Una “carlinada”, una més, en terreny propici.

Una expressió més del disbarat està continguda a la part expositiva de la Llei (apartat IV):

“La voluntat dels municipis que conformen el Lluçanès és que es configuri com una comarca específica, singular, adaptada al territori i a la societat en xarxa, àgil, flexible, eficient, poc burocràtica i amb els pressupostos necessaris i els costos mínims de funcionament, i que tingui en compte els reptes del món local i de la població d’avui dia, en benefici de tots els habitants.”

M’ha vingut al cap de seguida  l’expressió francesa “langue de bois” que he descobert que té traducció catalana (i castellana) i entrada a la Wiquipèdia, és la Novaparla:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Novaparla

L’entrada s’ajusta com un guant a la mà al paràgraf anterior. Sols un bocí del que hi ha escrit :  

“Usa la sofisticació per construir frases voluntàriament poc clares i la veu passiva que permet no mencionar al responsable. Les màximes són parlar molt sense dir res i evitar a tot preu una llarga llista de conceptes tabú.”

I quin és el tabú?, doncs que no es pot parlar a Catalunya (tampoc a Espanya) de la racionalització de l’administració en la seva funció de servei als administrats. Sempre l’administració està al servei dels administradors.

Ho deia també en la xerrada que vaig fer que he explicat anteriorment:

“Semblaria, en una utopia, que l’administració és l’organització que ha de servir per regular i dirigir els temes, problemes, qüestions, afers, que atenyen als administrats. He dit en una utopia, ja que res més lluny de la realitat. L’administració és l’organització que serveix per regular i dirigir els temes, problemes, qüestions, afers, que tenen els administradors. Tota la història ha estat així i ara, encara, no és diferent. Que els administradors ha anat variant acostant-se cada cop més als administrats és evident, és la lluita per la democràcia. Però és una lluita inacabada i que no es veu precisament que es pugui concloure demà passat.”

Que tinguin, que tinguem tots plegats, sort.

5 de maig.