El sol treia el nas per l’horitzó mentre fèiem cua per
embarcar a l’aeroport del Prat. A Viena aterràvem nevant amb el paisatge
tot emblanquinat i una temperatura de zero graus. L’excusa per l’escapada de
cap de setmana era anar a veure la exposició que el Kunst
Historisches Museum dedicava
a Pieter Bruegel el vell titulada “Once in a Lifetime” en la seva traducció
anglesa, és a dir “Una vegada a la vida”. Sí, sembla que per una vegada a la vida
s’ha aconseguit reunir una gran part de l’obra que es conserva –que no és
gaire- del mestre flamenc avui dispersa pel món.
El pintor i el entès
Albertina. Viena
Tot programat i contractat personal i directament des
d’aquí, comunicacions, entrades, quasi bé els restaurants per fer els àpats. El
vol d’anar i tornar amb Laudamotion, que va resultar que ara (des de fa poc) és gestionada
per Ryanair.
Cal anar molt en compte amb els preus dels bitllets, no són tant barats com
sembla. El preu inicial és pelat, però t’ho has de fer tot tu des de casa fins
a l’embarcament; si vols seient reservat, paga de més; si portes maleta petita
i la vols portar a la cabina per no esperar al desembarcament que te la donin,
paga de més; si en portes dues, torna a pagar de més; no sé pas, si et fan el
check-in allà al aeroport, també val més; segur també pagar més de fer-te ells
la tarja d’embarcament. Vaja, et venen sols el bitllet (virtual) de portar-te,
i si vols més comoditats o vas carregat, això comporta més preu, i al final...,
potser les companyies tradicionals no són tant cares. Sí, anar en pla “borreguer” surt barat, però a la nostra
edat ja no estem a fer de pobres estudiants rodamóns.
Una excel·lent comunicació ferroviària directe
des de dins la terminal de l’aeroport et deixa al mig de la ciutat en una
estació Inter modal que et permet arribar en metro a peu d’hotel sense haver
sortit encara al carrer. Quan emergim, des de la sortida de Barcelona, renoi,
quin fred!
Amb la tarda per davant, desprès d’un bon schnitzel per dinar,
vam anar a veure un concert nadalenc del “Petits cantors de Viena”. De
vetllades musicals de música clàssica n’hi havia moltes i atraients, a Viena la música és una atracció
turística més, però vam triar aquesta més sentimental i tradicional per les dates
que altra cosa. El concert molt
correcte, a la seva pròpia sala, amb petits a la primera part i més
grandets la segona. Peces clàssiques de cançoners antics anglesos salpebrats
amb peces més modernes i conegudes. Evidentment van cloure amb "Stille Nacht, heilige Nacht", “Santa
Nit”, l’Al·leluia de Handel i una
peça popular –pel que vam veure que seguia el públic local- que deuria ser com
el nostre “Fum, fum, fum!”.
A l’entrar al
concert, a les cinc de la tarda ja s’havia fet fosc. A la sortida, negra nit.
Hora bona, però, per anar al “mercadillo”
nadalenc de la plaça de l’Ajuntament. Molt bonic i ben adornat davant la façana
impressionant de l’edifici
de la Casa de la Ciutat de Viena
la Roja, símbol de govern del municipalisme socialista des de fa cent
anys. Poques parades de figuretes de pessebre, no tenen allà tanta tradició llatina
del “presepio”. Són més
de guarnir les cases amb motius nadalencs, dels que hi ha peces senzilles i,
algunes originals, molt boniques. T’hi deixaries la butxaca. Però a més, el
mercat és un lloc, no sé pas si bàsicament, per anar a passar-hi una estona,
menjar i beure. Amb el fred, la tassa tòpica i típica de vi calent condimentat no
serveix sols per entonar-te l’estómac sinó principalment per escalfar-te les
mans. Brous, pa amb sopes, frankfurt’s i semblants, galetes, dolços diversos de
xocolata a vegades monstruosos, garapinyades, ...entremig de parades d’artesania i de complements
d’abric com gorres i casquets variats i/o divertits, bufandes, guants, mitjons,
marroquineria de butxaca, bijuteria ...
Buscant un lloc per sopar, a tocar de l’hotel, a Spittelberg,
topem amb un altre “mercadillo”, aquí
és més de bijuteria, artesania i complements nadalencs, en mig d’un ambient
alternatiu. Trobem, amb dificultat, un gasthaus tradicional on menjar una
sopa per combatre el fred i un plat de carn guisada a la centreeuropea, vaja un
goulasch, arrodonint-ho, com no, amb
un strudel.
El diumenge al matí, a l’hora d’obrir el Kuntsmuseum ja estàvem a la porta amb
una petita cua de gent que ràpidament es va dispersar per l’enorme edifici.
Segona cua per entrar a la exposició temporal del Bruegel. Sempre m’ha
acompanyar la reproducció d’un quadre d’aquest pintor, ho
vaig explicar fa dotze anys quan vam fer una estada turística a Viena que va incloure una visita a
aquest museu i ja vam veure unes quantes obres seves. També en vaig veure a
altres indrets, així com vaig
explicar quan va aparèixer el quadre
de “El vi de Sant Martí” que va adquirir el museu del Prado quan jo estava treballant a Madrid i en vaig parlar. Llavors era membre de la Comissió de Cultura
del Congrés dels Diputats. I quant es va mostrar al públic la restauració
d’aquesta obra, dos anys
més tard. Vaig utilitzar un quadre seu pels Reis del ‘12
i un altre per la Nadala
de fa dos anys, el ’16, ja que em va semblar força expressiva de la
situació política que estem vivint.
Ara em feia il·lusió veure junta la major quantitat de la
seva obra que s’havia pogut aplegar d’arreu, aquest era l’objecte de
l’exposició. Podríem dir que la
presentació té dues parts: l’essencial, amb les obres i la complementària que
explica el procés d’elaboració i el seu manteniment i restauració. També hi ha
una petita sala on amb el fons d’una reproducció molt gran d’un dels seus
quadres més pregons, “La batalla entre el
Carnaval i la Quaresma”, s’il·luminen en ella alguns detalls que són
exposats al natural a la sala: càntirs, eines de cuina, una baldufa, sabates,
... Aquesta sala feia molt goig de veure.
De la part essencial, l’obra, hi ha tota una part que
desconeixia completament que és la referent als dibuixos i gravats, molts
d’aquest fets per gravadors diversos, entre altres els seus descendents, sobre
l’obra original de Bruegel. Hi ha dibuixos deliciosos, bàsicament paisatges.
Bastants estan a l’Albertina, el gran museu del gravat
de Viena, encara que n’hi molts
d’altres estan escampats per tot el món. Alguns tenen remembrances del Bosco, com també la tenen algunes de
les seves grans obres pictòriques. Les dues series dels pecats capitals i les
virtuts cardinals i teologals són extraordinàries, també algunes molt en la
línia del Bosco.
Luxuria
Albertina. Viena
La part dels quadres ja m’era molt més coneguda llevat
d’alguna peça sensacional com la “Dulle Griet”, també coneguda com “La boja Meg”, que està
a Anvers;
o la que em quedava per veure de les Estacions, “La collita del fenc” que no vam poder veure a Praga; o “Crist carregant la
creu” que està al mateix Kuntsmuseum
que no recordava en absolut i que va merèixer la nostra atenció per trobar la
figura que dona nom al quadre ja que no està en primer pla. Ens va passar per
alt, no sé pas com, “El sermó de Sant
Joan Baptista” ja que vam anar endavant i endarrere de les sales per anar
repassant i delectar-nos amb les peces que ens havien agradat més.
La boja Meg
Museu Mayer van der Bergh. Anvers
Vam trobar a faltar algunes obres ben conegudes, començant
per “El vi de Sant Martí” del Prado
i les dues que hi ha al Capodimonte
a Nàpols, especialment “La
paràbola dels cecs”. Té explicació. Així com la majoria de les obres són
pintures sobre fusta (per cert, hi ha tota una sala amb una complerta
explicació de com es feien les taules de fusta, amb les eines corresponents,
fins i tot un mapa d’on provenia) n’hi ha algunes poques que són sobre sarja, tüchlein, que és una base molt delicada amb els anys per
suportar trasllats. No vaig saber trobar explicació –si n’hi ha- a l’absència
de “Els segadors” en la sèrie de les
Estacions que està al Metropolitan de Nova York.
Els darrers quadres que tancaven l’exposició,, eren -com no- els
seus més coneguts, “La boda dels pagesos”
al costat de “El ball dels pagesos”.
Seria no parar parlant de tota l’obra presentada i els
museus i les ciutats que la tenen en propietat i exposició permanents, però
l’esforç del Kuntsmuseum per
aplegar-la ha estat formidable. Valia la pena desplaçar-se fins a Viena per
veure-la. El voluminós i documentat catàleg de l’exposició estava en
alemany, holandès i anglès, i em vaig haver de conformar amb aquest darrer
idioma i amb l'edició de tapes toves que pesa i costa lo seu (39,95€).
El borratxo posat a la porquera
Col·lecció privada
A la sortida del museu, ja era quasi bé l’hora de dinar, la simètrica
Maria Theresien Platz, amb el Museu
d’Història Natural a l’altra banda,
estava ocupada per un altre “mercadillo”
nadalenc amb la mateixa composició dels anteriors que ja havíem vist. Al mig
de la plaça l'imponent conjunt escultòric de l’emperadriu rodejada al seus
peus per les figures dels seus consellers i generals. Un cop d’ull de passada i
travessant el Hofburg cap a la
comercial Kohlmark busquem un lloc
per dinar. Res, matar la gana que no hi ha temps per escollir subtileses, un
italià. A l’entrar al local, la diferència de temperatures entela de cop els
vidres de les ulleres. Menjar ràpid i de nou al carrer desemboquem al Graven, l’artèria principal del centre
històric que al seu torn aboca a la plaça de la catedral de Sant Esteve. Oh, sorpresa! Un altre mercat nadalenc
rodejant l’edifici catedralici. Algunes botigues de l’entorn, vaja, les de tot
el recorregut fins aquí, amb uns aparadors que feien embadalir, encara que amb
algunes peces exposades d’uns preus exorbitants. Si el 22 ens toca la grossa hi
tornarem per fer-hi alguna compra, ja, ja, ja!
Davant mateix del portal de la catedral unes escales ens
introdueixen al subsòl guardant-nos del fred del carrer. Amb el metro i
novament el tren, com a l’anada, cap a l’aeroport on l’avió va sortir
puntualment i sense cap incidència a casa. Un cap de setmana molt ben
aprofitat: una capital imperial centreeuropea, ambient nadalenc als carrers, un
concert, una gran exposició, fred com correspon allà,... A nosaltres ens plau tot
això i a ells, els centreeuropeus, poder venir-nos a veure envejant-nos el
nostre solet.
19 de desembre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada