Sobtadament, encara no ens en fem al càrrec, la dalla de la
Mort amb un cop sec se t’ha endut. No era previsible, com no ho són tampoc altres
coses a la vida.
Et coneixia de fa molts anys, tants com els que fa que faig
camí amb la M. Antònia de qui eres la millor amiga. De jovenetes. Ambdues us he
fet molt, fins al darrer moment que no sabíem que ho seria. Abans d’ahir, al
portal de casa, com cada dissabte, desprès de fer la primera volta pel mercat i
jo tornant de comprar el diari. No m’ho puc creure encara.
Teníem exposicions a Barcelona per veure plegats, potser
fins i tot en programaríem alguna amb un viatge no massa llarg. Ho parlaríem a
la fresca de la terrassa de casa nostra aquest estiu, o a la fresca de l’eixida
de la vostra, no gaire lluny l’una de l’altra. No, aquest any ens tocava a casa
nostra.
D’algun tema no en parlàvem gens. Tu eres molt independentista
i ens respectàvem les diferències amb aquests forma tant d’ara i aquí de no
parlar-ne gens d’aquest tema. Però en teníem d’altres temes, especialment tu la
il·lusió de gaudir de la jubilació que no feia gaire havies assolit amb
múltiples i plurals activitats i que ens feia pensar molt en la teva mare que
sempre la veiem amunt i avall per la ciutat i que va morir ben gran. No t’hi
veurem, doncs, ja, ni en parlarem.
Discreta, amable, senzilla, treballadora, foren les teves
característiques personals. Així et recordarem i et plorarem si ens surten les
llàgrimes.
Salvador, una abraçada.
20 de maig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada