Perquè no?, perquè sí!

M’ha cridat l’atenció una noticia estiuenca sobre la reivindicació de poder fer “toples” a les piscines publiques d’algunes localitats realitzada per “mugrons lliures”.  Pel que veig, això sorgeix d’una plataforma d’aital nom, que no sé pas quina consistència jurídica té, si és que cal que en tingui alguna, que a través de les xarxes socials ha aconseguit que se’n faci  ressò  de la seva demanda i fins i tot cas.

Aquest tema és una nimietat com tantes d’altres n’hi ha en el mitjans, no té pas especial importància. El que em fa reflexionar en temes d’aquesta mena, i més gruixuts, és la interiorització en una part considerable de la col·lectivitat d’un cert sentiment, per no dir convenciment, de posar en qüestió bastantes normes de comportament establertes, segurament establertes tampoc fa pas gaire, sota la idea de “perquè no?”, perquè no es poden fer determinades coses o de perquè s’han de seguir obligatòriament normes  de consuetud, o no, però que fins ara eren establertes i més o menys acceptades? Evidentment, aquí la radicalitat hi troba un gran camp de manifestacions de les més variades i les aprofita. L’expansió del moviment feminista i l’embranzida que està tenint en els darrers temps ofereix un evident i inesgotable camp d’actuació.

Vist des d’una òptica progressista, o pretesament progressista, la majoria d’aquestes reivindicacions són correctes i de sentit comú. Perquè els homes podem ensenyar els mugrons i les dones no? Racionalment no té gaire sentit. No obstant i això, hi ha resistències a moltes d’aquestes demandes degut a que l’espècie humana no és encara formada per animals completament racionals, sinó que tota la trajectòria que portem al darrera, fruit de la nostra evolució com a bèsties, i  tots els condicionats que ens dominen, econòmics principalment, ens ha donat unes característiques “culturals”, diferents segons contrades, que han determinat uns comportaments dels que no ens podem desempallegar fàcilment d’un dia per l’altre.

D’aquí neixen moviments també radicals, que reaccionen amb un “perquè sí!”, evidentment autoritari i repressiu, però també interioritzat i convençut de que aquestes reivindicacions, o semblants, posen en qüestió formes de convivència que alguns, molts o pocs, no  voldrien perdre. El cert, però, és que tot evoluciona i res és com abans. El problema rau en l’amplitud de l’acció i de la reacció, en la dinàmica més o menys ràpida dels esdeveniments.  Si les accions i reaccions radicals creixen i accentuen el seu antagonisme anirem cap una societat crispada i tensa. Malament.

Potser és una reflexió des de l’edat que un ja té i des de les pors de que la societat en la que ens queda algun temps encara per ser-hi, ja no tant, esdevingui més complicada del que ha estat sempre.

7 d’agost.