L’eclosió de noves formes de
mobilitat urbana en els darrers temps posa de manifest un seguit de qüestions
de tipus divers a les que s’ha d’enfrontar la societat d’avui.
No n’hi ha prou amb el servei del
transport públic tradicional (autobusos, metro, tramvies, taxis, ...) per
assegurar la mobilitat dins de les ciutats. L’ús de mitjans privats tradicionals
com el cotxe cada vegada es farà més complicat: per manca d’espai per circular
i aparcar; per costos ambientals; per
costos econòmics. Alhora, la diversitat d’horaris laborals, d’indrets de
feina, de feines en sí mateix, d’oci, complica molt més la mobilitat urbana del
que havia estat fins no fa gaire. D’aquí que sorgeixin noves formes per
desplaçar-se, especialment pel que s’ha denominat, en termes de distribució de
mercaderies, el darrer kilòmetre. Combinant transport públic col.lectiu i transport privat individual pot facilitar-se molt els desplaçaments urbans. Cal, sempre, pensar en desplaçaments
en ciutats grans. En ciutats mitjanes o petites, possiblement els sistema més
adient és el d’anar d’un lloc a un altre caminant.
Però les noves modalitats de
desplaçament curts privats vénen acompanyats
de noves formes de facilitar-los. No es tracta de que els usuaris
disposin d’elements de transport propis, com era fins ara el cotxe privat, sinó
de posar al seu servei elements proporcionats per empreses privades que a
través d’aplicacions informàtiques. En realitat, tot va començar ja fa algun
temps quan els ajuntament de grans ciutats va establir serveis públics de
bicicletes. Ara, tot s’ha sofisticat molt més i empreses privades de la dita
“nova economia” estan entrant a sac en aquest nou sector.
Però tot això genera un seguit de
consideracions: en primer lloc la utilització de l’espai públic per fer un
negoci privat. Quina mena de concessions administratives i què han de fixar
aquestes concessions i qui les ha de fer, per poder dur a terme aquesta mena de serveis?
Com s’han de suportat i distribuir les càrregues (o externalitats) del mateix?
En segon lloc les pròpies
característiques de les empreses que s’hi dediquen: ara se’n diuen plataformes.
Desenvolupen una aplicació informàtica
que facilita la feina. Amb un smartphone (telèfon intel·ligent) a la butxaca
els possibles usuaris poden accedir al vehicle, usar-lo i pagar el servei. Cal
sols recollir, allà on sigui, el mitjà de transport i desprès deixar-lo, també
allà on sigui. Evidentment tenim un primer problema d’ocupació (de qualsevol
manera?) de l’espai públic. Aquestes empreses ocupen directament poca gent, ja
que subcontracten tot el que ve al darrera del servei, el seu manteniment. Qui
arregla els vehicles si s’espatllen? Si són elèctrics, qui fa les càrregues de
les bateries? I aquí es posen de manifest els mateixos problemes de tota
l’economia basada en aplicacions informàtiques que ja s’han posat a la vista en
el sector de la distribució de mercaderies: autònoms. Gent que treballa per empreses
que elles no tenen quasi bé personal propi i que la seva feina la deleguen en
treballadors externs. Subcontractació amb tot el que comporta, especialment del
risc evident d’explotació laboral. Caçadors de patinets és una nova feina que
proporciona el mercat avui. https://www.eldiario.es/madrid/cuadrilla-nocturna-patinetes-Madrid-chavales_0_824167832.html
Molts altres temes poden
considerar-se: el tema fiscal per exemple. Si hi ha concessions, quins tributs
paguen? Si hi ha negoci en la plataforma, quins impostos paguen? Quina és la
consideració laboral, drets i deures, dels treballadors “autònoms” que fan la
veritable feina, més enllà d’utilitzar una aplicació per la que han de pagar
per accedir-hi, a través de la feina que els encarreguen, i de la que no tenen
cap control?
Furgonetes, cotxes, motos,
bicicletes, patinets, ... entrant en el sector de la distribució i el transport
personal front al que havíem vist sempre de taxistes i transportistes regulars
i regulats que veuen com el seu sector tradicional està canviant i que els
arracona i sobrepassa. Mentre, la ciutadania, enlluernada per les noves i
millors possibilitats que s’ofereixen per prestar-li serveis em sembla que no
te gaire en compte en quines condicions se li dóna i què se’n deriva d’aquestes
condicions. Què val portar-te una pizza a casa teva quan en tens ganes? Què val
agafar una bicicleta o un patinet per fer l’últim desplaçament? Qui paga de
veritat tots els costos d’aquestes noves formes de prestar serveis? És
l’eficiència econòmica?
Per cert, a França dels patinets
en diuen trottinettes.
27 d’agost.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada