L’operació contra els “manters” a
Barcelona actuant decididament contra la seva extensió fruit de la
permissivitat dels darrers temps i el bloqueig de l’embarcació de la ONG Open
Arms al mig del Mediterrani sense que cap país els ofereixi un port per
desembarcar un carregament de persones rescatades del mar.
Respecte als manters. Es veia a
venir que la situació s’anava fent insostenible. L’ocupació de determinats
indrets turístics i de circulació, saturant-los de venda a manta, davant la
inoperativitat de les autoritats que han de vetllar pel correcte funcionament
dels espais públics era ja escandalosa. Probablement el primer que s’objectarà
és que els qualificatius d’insostenible i escandalosa no són apropiats. Davant
d’altres comportaments socials insostenibles i escandalosos com l’evasió
fiscal, la corrupció pública (i privada), l’explotació laboral, la manca
d’habitatge assequible, ..., aquesta activitat és realment d’una importància
menor. No obstant això, alguna reflexió -i
com a conseqüència d’ella, actuació- s’ha d’imposar ja que sinó estem degradant
l’espai públic a nivells que comporten de fet un retrocés respecte al que
s’havia aconseguit en les nostres contrades “occidentals”. Segurament aquí està
la trampa en la que el sistema econòmic ens va portant. Totes les avantatges
aconseguides per les lluites sindicals de l’època industrial s’estan arramblant
en pro d’una “major” eficiència del sistema: precarietat, temporalitat, competència
entre els estrats més baixos de la societat, ... L’ús de l’exèrcit industrial
de reserva que parlava Marx. Tornem a Dickens?, em deia fa pocs dies una bona
amiga.
Certament, la gent que viu aquí,
sense posar-nos com hi ha arribat, ha d’intentar guanyar-se la vida. Però, i si
no hi ha forma de fer-ho? Estem disposats a acceptar qualsevol sortida? Perquè
darrera qualsevol sortida sempre hi ha qui se’n aprofita i en treu benefici. La
història dels inicis de la Revolució industrial, i del colonialisme, n’està
plena d’exemples d’explotació, de misèria i de desesperació. I les
conseqüències d’això són d’un resultat que no sé pas si la nostra societat està
disposada a assumir. El que comporta la marginalitat no solament és dur pel que
la pateix, sinó també pels que han de conviure al seu entorn. Potser sí que
durant algun temps els beneficiats dels sistema podran mantenir “bombolles”
aïllades que els permetran obviar el problema, però la història ens ensenya com
van esclatant periòdicament, aquí i allà, revoltes quan la situació es fa més
anguniosa per a molts, o per capes significatives numèricament de gent.
“Ningú és il·legal”, clamen els
manters. Però podem deixar passar, encara que siguin menors, activitats que sí
que ho són d’il·legals? Si ho fem, si les deixem passar, no estarem rebaixant
les normes de convivència que ens havíem dotat a nivells de societats que estan
més endarrerides? Podem acceptar que les “riques” societats occidentals
s’empobreixin i permetin que decaigui el seu nivell de benestar? Barcelona no pot ser Dakar. Hem
de lluitar per que Dakar sigui com la Barcelona que hem assolit al llarg de
molts esforços de molta gent, entre ells els immigrants. Com podem fer
aquests desitjos? Deu ser molt complicat i hi ha forces molt poderoses que hi
van en contra: el sistema econòmic per començar, i el polític que el ve al
darrera.
Però a les converses amb els
“manters” crec que se’ls ha d’explicar, cosa que ja saben, que si no troben
feina normal, si no n’hi ha o no la poden tenir, no poden dedicar-se organitzadament
a feines “anormals”, o il·legals, al marge de les establertes. Les sortides no
poden ser, aquí i ara, aquestes.
Per un altre dia l’Open Arms.
9 d ’agost.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada