Ens esclata a les mans.

Ahir, elements primaris del sector ramader de l’economia van assaltar violentament l’Ajuntament de Lorca on s’anava a celebrar un Ple Municipal on es parlaria de les “macro granges”. No sé el contingut del que s’anava a parlar i sols he llegit i vist l’acció violenta d’interrompre-ho. Tampoc sé com es va acabar si és que s’ha acabat.

És la reacció social i aprofitada políticament contra una societat que deia, diu, una cosa i en permetia, permet encara, una altra de contraria. Fa temps que els mitjans van plens de crides de molta gent (polítics, científics, periodistes, creadors d’opinió, tertulians, xerrameques, entitats i associacions, ...) a la sostenibilitat, al respecte al medi ambient, ara ja, a la “descarbonització”, però al mateix temps la societat, els poders públics i els ciutadans, els productors de tot i els consumidors de tot, han, hem, anat en una altra direcció. Em explicats els “pros” i no els hem dit les “contres”.

Ara n’haurem de pagar un preu d’aquest comportament. En justícia haurem d’acceptar que si no volem continuar l’explotació de la Terra com el venim fent haurem d’incorporar els costos que fins ara no hem imputat, per oblit o inconsciència, als productes, ben i serveis, que volem. Amb injustícia continuarem pagant el preu de la destrucció de la Terra i la ira dels ciutadans que viuen d’aquest comportament enganyós. Hauríem de dir, explicar, la veritat, tot el que hi ha, no una part.

L’exemple de la diferència de preu al mercat de les maduixes del Maresme i de les collides a Huelva, a tocar -o tocant- Doñana i els seus aqüífers, l’he fet servir moltes vegades. El preu de l’aigua, no imputat en les hortes del Llevant, a Múrcia; l’aqüífer prehistòric del campo de las Dalias, a Almería; els entorns de las lagunas de Ruidera, a Ciudad Real; ... El preu no imputat de la contaminació dels purins de les granges de porcs a Catalunya, seguint l’Eix Transversal; a l’Aragó, a Osca; les d’aviram, les de boví; ..., de com abastim de proteïna animal l’alimentació de la població urbana, i molt especialment de la classe treballadora.

Acabo de veure a la porta d’un establiment l’anunci d’un concurs de qui fa la millor hamburguesa d’Espanya. Menjar barat, de deseconomies públiques i guanys privats El canceller Bismark deia allò de les lleis i les salsitxes de Frankfurt, mai tant escaient a la formulació de les lleis i a la provisió de menjar.

Anem a un altre tema semblant, la circulació motoritzada. Durant temps els mitjans deien que no podia continuar creixent alhora que ens bombardejaven amb anuncis de vehicles de tota mena. Cal anar a peu, cal anar en bicicleta, ara en patinet, i alhora, perquè no compleix el seu somni de canviar de cotxe, de tenir-lo més nou, no l’il·lusiona?, li financem... Tornem-hi, hem explicat els “pros”, però no les “contres”.

Quan els ajuntaments posen mans a l’obra i volen reduir el flux de mobilitat motoritzada a les poblacions tots són remugaires que s’exclamen de que els canvien la ciutat, els carrers de la ciutat que sols fa 50 anys que han estat envaïts de ferros, plàstics i fums. Tornem-hi, en justícia haurem d’acceptar que hem d’anar cap ciutats més amables, hi ha molts exemples del que ja s’ha aconseguit, cada avenç, però, a tingut el seu cost i les seves queixes després esmorteïdes. Amb injustícia continuarem mantenint sistemes de mobilitat que ens són molt còmodes però que sabem que són nocius per la nostra salut i per la Terra. 

Hem fet canviar la percepció del temps per “guanyar” més vida, anant més de pressa, a quin preu? Ens ho diuen el metges. Però si vivim més temps que mai! Sí, i quant temps més viurem més temps que mai?

Què volem i com ho volem. Ho volem tot, volem mantenir el que hem assolit sense assumir els costos per tenir-ho.

Ser o no ser, heus aquí la qüestió. Això es va escriure fa molts anys, oi?

1 de febrer.