Fem el supòsit que els reguladors (els Governs dels nivells que sigui) decideixen implantar algunes mesures que creuen correctives a actuacions que pensen que en els moments actuals són incorrectes o inconvenients.
Anem a coses, potser nímies, petites.
1.
No permetre l’existència i
el funcionament d’estufes
a les terrasses dels establiments de restauració. Si algú té fred que li
proporcionin una manta o que tinguin uns locals interiors més grans on
guarir-se si baixen les temperatures.
Uff! Quin terrabastall!! Comencen a
imaginar-nos les reaccions que provocaria una mesura tant petita com aquesta. Els
primers, evidentment, els restauradors que ara podem ampliar la seva oferta el
l’espai públic. Amb els lloguers que es paguen pels espais interiors! També els
consumidors potencials, que des d’evitar contagis, fumar, parlar més alt si
convé,...
Ara que ja ens estem habituant i acceptant que
l’espai de tots n’abusen uns quants, canviar aquests tendència, aquest guany
cívic (?), fora un retrocés! Bé, aneu imaginant pros i contres, campanyes i
propaganda, manifestes, eleccions, etc, etc.
2.
Suprimir les lluminàries nadalenques i
dels edificis emblemàtics per reduir el consum energètic.
Oh!, però... comenceu a buscar tots els
arguments imaginables, des de la necessària autoestima dels ciutadans, a les
motivacions comercials, a celebració de les tradicions ancestrals (les
saturnals?). Com s’ho faria el company i col·lega Abel Caballero que
pretén superar a Nova York? I si enlloc de 6 setmanes ho reduíssim a dues? Alguns
elements hem de mantenir per mostrar-los convenientment i treure pit. Comencem
a pensar i esprémer-nos el magí, o no, no ens hi posem... El comerç, el comerç
i la seva pervivència. La identitat, la història, l’art!
3.
D’ara endavant per comprar
un vehicle s’ha d’acreditar
que es té un garatge per guardar-lo. En un període de cinc anys no serà
permès deixar el cotxe aparcat o estacionat a la via pública.
Quin enrenou. Fa temps, quan el conflicte de
les “zones blaves” (2002), un capellà de parròquia de barriada amic meu em va
dir: “Manel, que ara fins i tot els “teus” tenen cotxe.”
Tantes vegades he explicat allò del burro i la
quadra..., perquè des del començament va considerar-se normal deixar el cotxe
al carrer. Ara, ves qui ho tira enrere. Noi, que som el cinquè (o per aquí)
fabricant de cotxes del Món! Hi ha molta gent que en viu, empreses, particulars,
administracions, mitjans de comunicació,...El cotxe és un tòtem intocable. Sí,
reduirem la seva circulació amb zones restringides, de vianants, de pagament,
..., però la seva presència física, on s’aparca majoritàriament, és a la via
pública. Això comportaria una autèntica revolució urbana.¡¡L’ajuntament ha de
fer “parkings”!!
Tots aquest nimis exemples i molts d’altres
que es podrien posar en atenció a les vicissituds dels temps actuals engegarien
una dinàmica política considerable, De fet ja l’estan engegant, ho veiem en les
declaracions de curta volada en qualsevol campanya electoral.
Imaginem sols les repercussions que donaria
l’aplicació de la llei de l’oferta i la demanda tal com s’estudia en les
primeres lliçons d’economia decisions d’aquesta mena. Què es mouria per
adaptar-se a pretensions reguladores semblants? I en quina direcció, positiva o
negativa? Quin temps fora necessari per aplicar-les?, i sobre tot, quina valentia i atreviment
polític fora precís per tirar-les endavant. Em sembla que de temps, ganes,
atreviment i valentia... bla, bla, bla, bla, bla, bla...
8 de febrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada