Ara fa ja catorze anys de la meva darrera intervenció important en un míting. Va ser la campanya de les eleccions generals del 2008. La vaig treballar, la vaig escriure, la vaig llegir sencera -malgrat la insistència de l’Óscar Saldaña perquè l’escurcés ja que la Carme Chacón havia d’entrar en directe a les notícies del migdia- i la vaig publicar al meu blog de llavors:
http://manelmas.blogspot.com/2008/02/relat-de-campanya-42-acte-central-del.html
Quan la desbocada força dels
cavalls de l’aiguat
de sobte
baixa pels rials,
he mirat
aquesta terra.
Després de l’esclatant victòria socialista, ja amb el sambenet a coll, va venir
el que va venir, com les plagues d’Egipte.
La crisi financera del 2008 i les seves conseqüències; la sentència de
l’Estatut; la retirada de la vida activa; la baixada als inferns dels
socialistes al 2015; el "procés", cap amunt i cap avall; l’efímera “nova” política; la
resurrecció de Pedro Sánchez; la pandèmia del 2020. Un món revoltat i
confús, un futur molt diferent amb molts canvis en perspectiva. La gent, amics
i companys, que se’n va anant tancant una època... la Carme ja no hi és,
i tants d’altres.
Torno a mirar aquesta terra i des d’ella el món i tot és molt diferent
que com ho vaig albirar llavors. El que portem de segle XXI cal contemplar-lo i
analitzar-lo des del començament, des del 2000, i els seus esbojarrats anys
inicials. Ara són els populars els que sembla que baixen a l’infern. Tornen a
sentir-se tambors de guerra a Europa. Els entorns no són per tirar coets. Hi ha
pocs agafadors, moltes incerteses. Veurem demà...
24 de febrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada