L’endemà de la
presentació del llibre d’en Jordi Pigem, d’escoltar-lo i de seguir el
debat que hi va haver, de parlar de l’entrada (que vaig fer prèviament) amb
l’autor, cal repensar i corregir algunes coses. Són coses derivades de les
percepcions corrents i incorrectes que tenim de les paraules, principalment
dels qualificatius, allunyades de les accepcions del diccionari. Serem més
justos.
L’obra és un opuscle, segons el DIEC: “Obra
literària o científica molt curta”. Crec que aquesta qualificació s’allunya
de la del pamflet, que també és un opuscle, ja que la deslliura de la consideració
agressiva i violenta que té aquest.
Més reposadament,
ja no tant a cop calent, els adjectius mes adients a l’obra són la seva heterodòxia, DRAE: “Discrepante
de la doctrina fundamental de un sistema político o filosófico”, o “Disconforme
con hábitos y prácticas generalment admitidos”. Les dues accepcions són
bones. El segon adjectiu que la caracteritza és la seva exposició vehement, DIEC: “Que
es manifesta amb força, vivesa i passió”. Crec que això és innegable.
No sóc pas cap
crític professional que escriu en un mitjà públic, però si que faig crítica a
l’hora de valorar (en el sentit que sigui) el que crec convenient en públic a
través d’aquest senzill blog que crec que no té gaire ressonància.
Veure les coses
reposadament les millora, i més quan entenem que els debats s’han de fer més
fredament que com perillosament estem fent tots en aquests darrers temps (o,
sempre ha estat així?).
El que si no vull
deixar passar és la meva discrepància profunda amb la consideració que es fa de
la situació dels joves. Els portem amb coto fluixos. Dir que no tenen
perspectives! Les que tenien generacions anteriors eren -van ser, en realitat-
gaire bones? Clar, es comparen en gran part amb una generació excepcional, per
la història viscuda, que és la nostra, la dels avui ja grans, que també vam
haver de bregar lo nostre, oblidant-se de totes les anteriors i no volen veure
tampoc la seva actual situació respecte als seus coetanis que pugen a una
pastera i potser se’ls engoleix el mar o han de viure sense cap perspectiva en
un camp de refugiats.
Que es treguin les
lleganyes dels ulls i que s’espavilin i lluitin, que es guanyin la seva vida
com han fet totes les generacions!
Si Internet
s’apaga, què pot passar? Com acabaran? Recordem l’extinció dels dinosaures. També
s’extingiran?, potser sí. Crec que el cervell dels humans és més gran i més
potent que el d’aquelles bèsties antediluvianes.
11 de febrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada