De economistes.

S’ha dit moltes vegades que l’economia és la ciència que sap predir el passat. Sí, analitzar què ha passat és la seva especialitat, intentant d’aquí treure’n elements per actuar en el present de forma que el futur sigui millor.

Aquest és el propòsit de Miguel Sebastián que en el llibre “La falsa bonanza”,  ed. Península, B-2015, intenta comprendre què ens va portar a la crisi del 2008 i les seves conseqüències. El subtítol és eloqüent de la seva pretensió: “Cómo hemos llegado hasta aquí y cómo intentar que no se repita”. L’autor no deixa de fer un exercici d’autocrítica tota vegada que va ser protagonista destacat del període anterior a la crisi i durant la mateixa. Cap del servei d’estudis del BBVA a començaments de segle, una bona posició per tenir elements per comprendre què passava, a cap de l’oficina econòmica del President del Govern del 2004 al 2006, i finalment Ministre d’Indústria del 2008 al 2011, és a dir, llocs claus per incidir en les solucions.

Ell diu, ara com molts, que tampoc va saber veure venir la crisis, i explica el per què. Per les meves responsabilitats en aquells anys també hi vaig ser al mig del problema i vaig escriure força sobre el que anava passant, el meu antic blog en pot donar fe. Com sempre he barrinat, el problema de la crisi del 2008 té causes molt anteriors. La turmenta perfecta que es desenvolupa aquell any s’articula amb elements que comencen amb l’entrada a l’euro i amb la dinàmica demogràfica, però que tenen com a element central el conjunt d’excessos que es produeixen en varis àmbits de l’economia entre els més assenyalats, la banca, les finances, i l’immobiliari. Interessant la diferenciació que fa Sebastián entre la bombolla immobiliària i el boom immobiliari, com es forma i peta la primera i com s’ensorra el segon. Desprès, l’autor, parla d’altres excessos, algun coneguts de primera mà per les seves responsabilitats ministerials, com el de les renovables o les telecomunicacions, així com els de les comunicacions, AVE, carreteres, ports, aeroports, i suposo que se’n deixa alguns més. Perquè el problema van ser els excessos, no l’activitat dels sectors en si que no és pas discutible: les finances són necessàries, l’immobiliari també, l’obra pública també. El problema va ser passar-se de mida, amb tothom esventat el més i més i més.

Tothom es va apuntar al “España va bien”, ningú va voler ser el que aigualís de la festa de la que tots gaudien, tots, administracions, empreses, particulars,... fins que va petar. Com es punxa una bombolla? Primer cal acceptar que n’hi ha de bombolla, cosa que no es volia veure, desprès, rebentar-la... “acabar con la música en mitad de la fiesta”. L’explicació del que va dir tothom l’any 2008, any electoral, ja ha estat molt explicada i documentada, ningú, ningú, ni d’aquí, govern i oposició, ni de fora, va encertar el pronòstic del què passaria. Desprès, havent-hi aixecat la cua al gat, tothom va dir que era mascle o femella, però abans ningú la va encertar.

L’autocrítica hi és, tant en el terreny de la responsabilitat política com en la responsabilitat professional. Els economistes no en sortim gaire ben lliurats de les seves pàgines, amb l’atenuant de que les decisions polítiques es van imposar sobre les propostes econòmiques. Una frase per remarcar-ho: “Las mercancías no votan”. Ara, ja des de l’acadèmia, l’autor pensa i diu que tan de bo aquestes reflexions serveixin perquè en traiem lliçons per no repetir en el futur els errors que vàrem fer en el passat.

Una nota a peu de pàgina (pàg. 91) m’ha encantat:

“El genial emprendedor y comunicador Carlos Barrabés me dio un día su propia definición de burbuja: Hay burbuja cuando miras a tu alrededor y dices: soy gilipollas”.

29 de febrer.