Tristesa.

El panorama que ja es comença a veure pels carrers fa pronosticar que no vindran aquells dies potser artificialment alegres que caracteritzaven el Nadal. En comparació, els dies que venen sembla que seran tristos. Les notícies ens parlen de que, clar, els que s’ho estan passant malament, per la manca de feina i/o per les retallades, no estan per gaires celebracions, i molts d’altres, que viuen inquiets, estan esporuguits. Sí, hi hauran lluminàries, arbres, pessebres i cançonetes nadalenques, gent als carrers i estímuls de tota mena per celebrar les festes. Però hi ha quelcom a l’ambient que fa preveure que aquestes seran tristes. Quedarà més palesa l’espiral depressiva en que ens estem enfonsant.

 

És trist també veure que ningú proposa sortides, si és que n’hi ha. Què se’ls pot dir a la gent? Això va per llarg, estem retrocedint. Potser el que no volem és acceptar que el problema varen ser els anys de fals creixement que ja anem deixant enrere. Tothom hi va guanyar llavors: més feina, més despesa, més activitat, creixement a dojo! Particulars, empreses, administracions públiques, ... Ara, hem de tornar al punt de partença, de deu anys abans, com a mínim, i ens costa assumir que no som tant rics com pensàvem i volíem i que som més gent acostumada a viure bé i que no ho volem deixar.

 

La ciutadania remuga, uns amb cridòria, d’altres amb resignació. Costa d’acceptar la realitat. Costa de dir-la. Especialment quan s’intueix que els bells temps i els bells somnis no tornaran, sinó que se’n acosten uns de nous més insegurs i més descarnats, en els que caldrà espavilar-se per no quedar ressagat a l’atzar de les noves circumstàncies. Les desigualtats, i molt especialment el seu increment, comportarà una tensió social que veurem fins on podrà ser assumible. Quina por! Quina tristesa.

 

 

3 de desembre.