La força política guanyadora a les eleccions,
CiU, consolida amb el pacte que ha possibilitat la reelecció del President Mas
el seu canvi estratègic que va decidir adoptar per l’avançament electoral.
Possiblement no tenia altra sortida que la que ha pres pactant amb ERC, ja que
havent optat a les eleccions decididament per la via soberanista, o independentista,
no podia pas ara renunciar-hi sense quedar en entredit.
Però aquesta opció col·loca a CiU lluny dels
seus pressupòsit històrics. No només en relació al procés nacional sinó,
bàsicament, amb els seus postulats econòmics. De partit “bussines friendly”, a
adoptar posicions esquerranes que sempre havien estat anatema per a ells. Al
final, per necessitat de salvar la cara davant la relliscada que va representar
la consulta electoral, no els ha quedat més remei que acceptar-ho tot: una
bandera que mai ha estat seva, l’estelada, un crit de guerra que tampoc era
seu, “In, inde,....”, un trencament amb “Madrid” absolutament nou a la seva
història, i uns postulats econòmics allunyats de la seva relació tradicional
amb l’empresariat català (allà on fa quatre dies defensava a mort la supressió
del impost de successions ara se’l ha d’empassar).
Segurament no tenia altra sortida, però és una
sortida galdosa, amb els pont trencats amb les altres forces polítiques, amb un
Govern de Madrid decididament hostil que té majoria absoluta, amb la malfiança
notable entre els propis que li donen suport, dins i fora, amb la impressió
generalitzada d’inestabilitat i incertesa, i tot això en mig d’una crisi
econòmica horrorosa amb gran patiment a la ciutadania i que ha situat a les
finances de totes les administracions públiques a punt de l’ensulsida i als
peus dels mercats financers.
Ara començarà un període en el que s’intentarà
des del Govern i des del Parlament trobar una ruta per aconseguir fer el camí
cap al dret a decidir per assolir un Estat propi dins el marc europeu amb
l’hostilitat d’uns, el desistiment d’altres, la perplexitat de molts, de dins i
de fora, i les corredisses i retrets entre protagonistes del intent. Rebotant, cops de cap contra les
parets del recargolat laberint on s’han
instal·lat, cercant una dificultosa sortida si és que es troba. Fins que caldrà
adonar-se de la força real que es té per intentar un canvi i acceptar que poca.
Tot canvi substancial dels marcs polítics es
fa per imposició revolucionaria i/o per renúncia dels contraris. Voluntat de
canvi és possible que es cregui que hi és, però s’ha de constatar fins a on. Voluntat de
renúncia no es veu per enlloc i es certa. Això no va enlloc, encara que potser
alguns, els que ara governen, necessiten temps per constatar-ho. Mentre tant,
quin espectacle!
21 de desembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada