Els tres darrers capítols són trepidants. Clar, passen de
1939 al 2017. Els altres trenta, passen pràcticament vuitanta anys abans, el
1937 i el 1938. És novel·la
històrica ens va reiterar l’autor quan va venir a Mataró a presentar
el llibre. Sí, però és una història molt coneguda, pel que la seva exposició,
llevat els capítols conclusius, no et sorprèn, encara que sincerament avui
encara et corprèn.
El dilema de la guerra civil espanyola des del seu inici a
partir de la insurrecció franquista: Guerra o Revolució, o ambdues a l’hora. I
des de Catalunya, el paper del Govern català i la seva relació –difícil- amb el
Govern espanyol. El paper dels anarquistes primer, dels comunistes amb l’ajut
soviètic desprès, la debilitat de Companys, la vida quotidiana de la família Tarrida amb totes les contradiccions,
vicissituds, anhels, esperances, pors i temors d’una família treballadora corrent.
A l’obra hi surt de tot –Barcelona amunt i avall, més
endavant Moscou tètric- i tots els
personatges possibles, d’Orwell a Ramon Mercader, de Durruti a Tarradellas, passant
pel sinistre Gerö i la nomenclatura estalinista, però està centrada en el
cònsol que Stalin envia a Barcelona a la primavera del 37: Vladimir Antónov-Ovséienko.
Les dones tenen un paper destacat començant per la del
cònsol, la clarivident Sòfia i la seva amiga Renata, l’abnegada Maria, la
fogosa Àfrica, la lletraferida Josefina.
Des del primer moment la novel·la és trista. Ja sabem com
acaba el principal personatge, ja sabem com se les va veure amb el terror
estalinista, ja sabem les seves fermes conviccions comunistes i
revolucionaries, ja sabem com va haver de conviure amb tot el que li manaven i
amb tot el que es va trobar a Barcelona: al cap de poc, els fets de Maig i
l’amagada política de Stalin.
Sort de l’Oxana
al final de l’obra que aireja del tot el llibre i se’n pot endur el contingut
guardat durant vuitanta anys a una capsa metàl·lica de galetes Birba amagada
dalt d’un armari del carrer Manso. Era el testament polític del cònsol que va
entregar dalt de Montjuic al seu xofer en Jaume Tarrida.
Gràcies per la novel·la, Andreu.
30 d’octubre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada