Què hem de fer els grans que hem estat una mica (tampoc tant) lletraferits amb els
volums d’assaig de temps passats que hem anat acumulant amb els anys i que ara
no en fem res? Perquè els guardem, per a qui?
És evident que mai els tornarem a llegir, no ens dedicarem a
aquestes alçades de la vida a fer un repàs a la nostra pròpia història. També
és segur que qui els pugui heretar tampoc els hi seran d’interès. Per tant? Omplen
lleixes i espais de la casa sense que serveixin de res. Altres objectes:
quadres, figuretes, fotografies, ..., ens recorden moments concrets de la
nostra vida, viatges, obsequis, ..., però els llibres d’assaig de moments temporals...,
que també van ser adquirits en moments concrets, no ens reporten res al
tornar-los a tenir entre les mans. Sí, et ve al cap, era d’interès al seu
moment, però ara, què en faig?
A veure, Anthony Giddens i
la tercera via a la socialdemocràcia, els reflexius treballs de Hans
Magnus Enzesbergen, els estudis d’economia urbana que em van ser
formatius fa cinquanta anys, fins hi tot els no tant llunyans en el temps que
han quedat completament depassats, i tants d’altres que ja no serveixen, o no
em serveixen, de res. No em digueu pas que sempre poden interessar a algú i que
és una pena despendre-se’n. Dubto d’ambdues coses i més en aquests temps en que
tot el que és analògic està ja en el món digital, i en tot cas a les
biblioteques públiques i especialment a les universitàries ja hi deuen ser.
Els joves estan en aquest món nou d’avui que ja està ben
assentat. Fa pocs dies una jove, o ja no tant jove, estudiosa que va veure al
meu despatx els diccionaris que m’acompanyen a la taula de treball se’n va
sorprendre. A part del que venia a buscar concretament, li vaig encolomar
quatre llibres que ja no en feia res. També al Re-read es queden alguna cosa,
però ha de ser de literatura. Què en farien dels vells llibres d’assaig? Els
del “Llibre
viu”, que fa anys que fan un treball notable, no en volen de “morts”.
S’edita molt, crec que massa. Em fa basarda entrar a una
llibreria i quedar bocabadat de la quantitat de títols diversos i atraients que
hi ha a les taules de novetats. Clar que sempre hi ha públics per a tot. Descobreixo,
sorprès en mi mateix, el títols i els temes que he anat adquirint i no fa pas
massa.
No hi ha més remei que anar fent camins cap al contenidor de
paper que està a la cantonada. No crec pas que me’n penedeixi. Crec que aquesta
reflexió que escric avui no m’és pas nova, ja la dec haver exposat en algun que
altre moment. La literatura és una altra cosa, encara que em sembla que
també...
10 d’abril.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada