Per Déu, obriu els ulls! Mireu. Que no ho veieu?

Dos intents per combatre el pensament separatista: Un, explicar la seva irrealitat; dos, presentar una alternativa.

     1. Desprès de qualificar, piulant en obert amb una amiga, de malfactors als polítics empresonats i fugits al estranger vaig aixecar una petita polseguera entre alguns addictes a la causa independentista. Debat curt i correcte, sense gaires estridències.

     Anem a pams:

Malfactor: que comet actes criminals (segons els diccionaris). Dues acotacions: que comet actes, és a dir fa coses; criminals, de crim: Violació greu de la llei moral, que en dret constitueix una infracció punible de caràcter greu.

Evidentment, qui substància en justícia aquest qualificatiu és un tribunal. El meu qualificatiu és una opinió personal sense cap rellevància jurídica. Però el cert és que hi ha un procediment en marxa i un jutge instructor ha qualificat així les accions (compte bé!, les accions) dels imputats. Veurem si a l’hora del judici, els tribunals corresponents ho corroboren. Per tant, una de les primeres fal·làcies que cal desmuntar és que els polítics empresonats fins ara provisionalment ho estan per les seves idees. Ho estan per les seves accions, pretendre implementar un nou sistema polític administratiu a Catalunya separat d’Espanya, per fer separatisme.

Podríem també considerar si la presó provisional pels encausats (que dura des del començament del procediment) és correcte o no i si ja no dura massa. Hi ha molta gent que pensa que no ho és i s’hauria d’acabar. Opinió respectable (tant com la contraria) que no ha fet cap osca en la voluntat del jutge ja que les actuacions (per exemple, les fugides) o les declaracions (del propi nou Govern de la Generalitat) que hi ha entorn als empresonats no hi han ajudat gens. O, ¿és que no s’entén la lògica de l’altre, dels altres? ¿Sols la pròpia lògica és la correcta? És que són amics meus!, se’m ha arribat a dir. ¿I què té a veure aquesta circumstància personal en el tema? Els conec i són bona gent (fins i tot van a missa)! Quantes cremades per ficar la mà al foc i quanta gent identifiquem amb la nostra condició!

Oh, però tornem al separatisme, ¿aquesta pretensió no estava avalada per les urnes en un procés electoral? Bé, deixem de banda si això és o no és així, hi hauria molt a discutir, percentatges, circumscripcions, presència diversa amb posicions discutibles,... Anem al moll de l’os: la sobirania per prendre aquesta pretensió. Ah, ¿però el Parlament de Catalunya no és sobirà? No, no ho és. És un derivat de la Constitució Espanyola, agradi o no agradi, mira que s’ha explicat de vegades! ¿Que a alguns els agradaria que fos sobirà? Certament, però no ho és. ¿Cal recordar que aquest President de la Generalitat que diu que els catalans no reconeixen al Cap de l’Estat (el Rei Felip) té el seu nomenament i pot exercir-lo per un acte signat pel monarca? ¿Cal explicar novament que els Alcaldes, fins i tot els de la CUP, deuen el seu càrrec a un acte, i una acta, de la Junta Electoral de l’Estat espanyol? Que si no fos per això no podrien signar cap paper oficial, o que ningú signaria res amb ells, ja que no serien reconeguts?

Llavors, ¿com es pot implementar la voluntat d’aquells catalans que creuen en aquesta sobirania inexistent  i poder així prendre les accions que cregui més convenients per la seva voluntat? Doncs, com vinc explicant des de fa molts anys sols hi ha dues vies: la de l’acceptació de que així sigui per part dels que ostenten la sobirania a través de les lleis corresponents, o la de la obtenció de la mateixa per la via de fet. La primera via és un pacte ara per ara impossible (no hi haurà un nou harakiri a Les Corts). La segona via sols es pot aconseguir per la revolta. Ho explica molt bé Pau Luque: “La secesión en los dominios del lobo”. Catarata, M-2018.

El pacte és impossible perquè no hi ha cap Estat de l’entorn i de les característiques del nostre que ho accepti en el seu ordenament, no existeixen jurídicament ni el dret a decidir, ni el dret a la autodeterminació (no és aplicable a Catalunya l’existent internacionalment, no som cap colònia encara que alguns pretenguin vendre-ho així), ni el dret a la secessió. La secessió, en tot cas s’obté, però això ja és l’altra via. Quan es pretén un pacte amb menys de la meitat de la població a favor i la resta en contra, quan les principals empreses del país marxen espaordides, quan no hi ha cap reconeixement internacional sinó sols advertiments en contra, quan els impulsors de la mesura són empresonats o se’n han d’anar a fora, és evident que no hi ha pacte possible que avali una secessió.

La revolta..., ah, parole, parole! És evident que hi ha qui en parla, però, ¿Hi ha la força, amb tot el que comporta la força, per portar-la a terme? ¿Hi ha voluntat secessionista més enllà de la “boquilla”? Sí, hi ha antecedents, els d’Irlanda per exemple, fa cent anys, a sang i fetge. No cal anar més lluny i arribar-se  als dels neerlandesos (s. XVII), encara que alguns els agrada pensar-hi. També tenim els resultats de la descomposició del imperi soviètic, però, són tant poc aplicables! Els bàltics, uns altres en les mateixes circumstàncies. També tenim proves de com han acabat alguns altres que ho han intentat: l’IRA a Irlanda del Nord, que va haver de claudicar; o ETA al País Basc, derrotada precisament per les forces policials, jurídiques, administratives i socials de l’Estat... espanyol.

Però, que ens en deixin parlar! Però si no pareu de fer-ho, fins i tot des dels mitjans públics abassegadorament! Que ens deixin comptar-nos! Però, si ho feu a cada elecció del nivell que sigui (pervertint el seu objecte), a més dels intents irregulars!

I aquí és on arribem al país partit. Per Déu, obriu els ulls i mireu!, que no ho veieu? Heu aconseguit trencar, anorrear, el vell somni de les esquerres catalanes de bastir un sol poble amb tot els que vivíem aquí independent de on havien nascut i de quina llengua parlaven. Dades, ¿en voleu? La més evident: el primer grup polític al Parlament de Catalunya és un grup català (perquè així en són els seus components i votants), el de C’s, anticatalanista! Per primera vegada des de l’establiment de l’autonomia catalana una tercera part dels votants i dels escollits han manifestat les seves pretensions anticatalanistes. ¿No en teniu major prova? La conya de Tabàrnia, ¿no us és significativa tampoc? Però podem continuar: ¿qui mira TV3 per exemple? Els catalanoparlants. Els que no ho son ja no la consideren seva (alguns catalans de soca arrel, tampoc). ¿Perquè hi ha catalans que es refien més dels cossos policials estatals que del Mossos d’esquadra? ¿Qui va amb els llaços grocs i qui els blasma? Compte, que aviat això arribarà al sistema escolar, al temps (i no massa llunyà)! ¿Perquè en l’espai públic hi ha d’haver manifestacions institucionals partidàries? ¿Què hagués passar si jo hagués hissat una bandera vermella (quan era alcalde socialista) a l’entrada de la ciutat? La pretensió d’ignorar o obviar la realitat és una característica dels separatistes, fora d’ells no hi ha cap altra realitat ni dret a ser-hi. Això comporta derives preocupants, les hem vist a la història no fa pas gaire i a prop.

La pregunta que cal fer als separatistes és la següent:  ¿Voleu construir dues comunitats atenent a suposades característiques lingüístiques o sentimentals (ètniques és massa fort)? Com a Bèlgica, per exemple? Suposo que pensar que s’imposarà una sola comunitat, la hipotètica vostra, ja és prou evident que no és possible, oi? (compte amb l’argument trampós, capgirat, del recent article d’en David Miró a l’Ara) ¿Què hi havia de dolent en la construcció que s’havia fet fins ara? S’havia recuperat l’idioma, l’escola, l’administració pública, les institucions... Però, volem anar més enllà! Els 14 articles del nou Estatut del 2006 tombats pel T. Constitucional ho van esbotzat tot! ¿Tot?, no foteu! ¿No serà que heu inculcat un sentiment emocional, no racional, en el debat? Ens foten, van a per nosaltres? Apa! ¿Ho anem a explicar a fora? ¿Amb quins arguments i amb quines dades?

¿Dues comunitats separades, que no es barregen, que tenen els seus codis propis, que malviuen plegades ja que no hi ha més remei, que es menyspreen, que poden arribar a enfrontaments? No sé, no sé, de quines fons intel·lectuals beuen actualment (si és que en beuen d’algunes) els que dirigeixen l’actuació independentista. Del N-VA, la Nova Aliança Flamenca? (Llegiu l’apartat de Bèlgica del llibre de J.M. Martí Font/ Chistophe Barbier, “La Fortaleza asediada. Los populismos contra Europa”, Ed. Península/Plon. B-2018). De caps pensants en tenen, que pensen bé o malament, no ho sé pas, però de pensar pensen.

    2. Fins aquí, però ara bé: quina alternativa hi ha?, què s’ofereix alternativament a la població catalana per no arribar a conclusions dramàtiques de cara al seu esdevenidor i plantejar-lo en positiu?

La paraula clau és identitat. ¿Sols hi ha possibilitat de bastir una identitat individual i col·lectiva des del passat o és possible construir-la cap al futur? ¿Sols des de la llengua (normativitzada no fa més de cent anys), des de les costums i tradicions (no gaire llunyanes o suposades i moltes inventades), de les institucions bastides en un altre moment històric (tampoc tan antic, però ja superat), des de les emocions primàries benintencionades (naïves),...?

Evidentment, tots recollim una herència del passat en forma d’idioma i comportaments i la desenvolupem d’acord amb l’entorn en el que creixem, la socialització que tenim, i anem construint la nostra pròpia identitat. En les comunitats tancades, o que es tanquen (ètnies, religions, sectes, ...), la preservació de la identitat és molt forta. ¿Succeeix el mateix en les col·lectivitats obertes d’avui en dia? Evidentment que no. No solament per motius de les majors facilitats dels intercanvis culturals, sinó també per les condicions de vida, de mobilitat, de les majors possibilitats d’accés a la informació,... Tot condueix a que allò que “sempre s’havia fet, s’havia estat” ja no sigui tant habitual de fer o de ser. Ho veiem en els gustos, en les aficions fins i tot en la pròpia parla. El bilingüisme, o el multilingüisme, s’estén arreu del món, hi ha gent que li agrada menjar oriental o americà, la vestimenta s’uniformitza, la música és internacional. ¿Què li deu dir a un jove català d’avui un plat de mongetes amb botifarra, que va ser habitual (i a vegades sense botifarra) en les taules de casa nostra no fa pas tant anys? Els italians ens han empeltat de pizza i els noruecs, molt nacionalistes, treuen de casa un vestit tradicional (¿tradicional de quan?) sols el dia de la festa nacional, aquí ni això, encara que hi ha algun babau que reivindica les espardenyes de betes.

En les societats avançades i obertes la identitat canvia ràpidament, s’adapta a l’entorn més ràpidament. Sols els fonamentalistes es resisteixen a acceptar-ho. Mantenir una identitat estancada és mantenir un control des d’algun punt (polític, religiós, econòmic, ...) sobre la col·lectivitat. Si tothom s’atreveix a construir la seva pròpia identitat, si aquesta a més surt de les barreges més impensables i inversemblants de tot ordre (racial, sexual, ideològic, ...), la llibertat en surt enfortida i el control i la dominació sobre les individualitats retrocedeix. Les identitats són convencions socials, construccions humanes que no són immutables, son canviants i més en els temps d’avui.

¿Quin és el futur de la identitat catalana? Hem de saber llegir cap a on va el món. D’aquí pocs anys, els europeus no serem gaire més del 5% del total de pobladors del Planeta que encara no fa pas 70 anys dominaven totalment i els catalanets/etes l’1% d’aquest 5%. Passarem per poc que ens descuidem a ser masovers del nostre passat. Les nostres religions seculars (que aquí s’esllangueixen), les nostres petites parles (amb les que no podem anar pel món), les nostres menges, els nostres olors i colors, seran residuals. Però malgrat les guerres seculars que han ensangonat l’extrem del continent euroasiàtic, això que en diem Europa, hem bastit la millor i més apreciada forma de vida del món. En el camp polític és innegable, com ho és en gaire bé tots els camps de la vida col·lectiva. Amb totes les mancances que vulgueu fer notar i el camí que ens queda per recórrer: llibertats i drets, convivència, serveis comuns, organització política, economia,... Europa, si seguim pel camí de les velles identitats que ens proposen els nacionalismes a tot arreu, pot anar enrere en el seu model que ofereix al món. A alguns ja els va bé, als autòcrates de més enllà sobre tot. No els convenen exemples en els que no poden emmirallar-se. Grans parts del món, en extensió, però sobre tot en població, tenen altres models que nosaltres no desitjaríem.

¿Contribuirem al “nosaltres sols” que preconitzen populismes diversos des de Noruega a Itàlia i des de Polònia a França? No, la nostra identitat actual catalana -que no és mil·lenària malgrat és pretengui- l’hem de projectar al futur ajudant al manteniment i a la millora del model europeu. ¿Perdrem coses de la nostra actual identitat? Segur, no les estem perdent ara sense adonar-nos-en? En crearem de noves amb altre gent, amb els que estan arribant ara, com ho vam fer amb els que van venir abans. ¿O es que ara no ens agrada menjar un gaspatxo ben fresquet a l’hora de dinar? Potser ens oblidarem de la ratafia, com altres s’oblidaran del patxaran que si fa o no fa és el mateix i dels licors que feien els capellans als monestirs i la sardana quedarà com una exhibició de danses folklòriques del passat (encara que no sé pas si té gaire atractiu com a espectacle). Les nostres Mares de Déu quedaran com a indrets d’espectaculars panoràmiques paisatgístiques per visitar i les processons com a elements estètics per cridar el turisme en determinades èpoques de l’any. I les nostres institucions les haurem d’adaptar a les circumstàncies d’avui i al món que ens envolta. ¿Pau Vila no va fer les comarques dibuixant-les a tiro de carro? ¿No hem vist la desaparició de les Caixes d’Estalvi (amb pocs escarafalls dels “nostrats”)? ¿No veiem la reconversió quotidiana del nostre teixit econòmic “de tota la vida”? ¿No veiem la mobilitat social que va generar la vella immigració i la que segurament generarà la nova? ¿No estem discutint del turisme i de la gentrificació del nuclis centrals de les nostres ciutats com està parlant tot el món?

Els independentistes tenen por. Por d’una societat nova que ve i que ells pas poc que volen ja que els ensorra el discurs. Passa a tot arreu, però això no té aturador. Cal dir-ho i explicar-ho i treballar per adaptar-nos-hi. Entenc que és espantós per molta gent, sobretot senzilla, si no se’ls hi ensenya, veure que el seu món desapareix, se’n en va. Però per això hi ha els líders a les comunitats que marquen el camí, que diuen a la gent per on anar, que arrisquen el que cal (Churchill com a exemple). Els líders separatistes no són això, tot al revés. Volen mantenir la cadira i obtenir-ne beneficis, encegant a la gent i portant-los a un carreró sense sortida. Mantenint-los en el passat.

Hem de dir-ho i lluitar-hi. No és fàcil, però la gent jove sap millor que ningú com és el món d’avui i el que ve. Han viatjat més (quina gran troballa l’Erasmus/Orgasmus!!), no els fa res adaptar-se a noves experiències, tindran una altra identitat que la que tenim les generacions més grans. Al País Basc es va acabar el problema quan -entre altres moltes coses- la gent jove va girar l’esquena als temes identitari tradicionals. ¿Hi ha rebot contra els separatistes entre la gent jove d’aquí? Malgrat el que pugui semblar en col·lectius cridaners i minoritaris, em sembla que sí. Al concert de la Rosario, a la platja de Mataró per Les Santes, els assistents es sabien les seves cançons i cantaven a viva veu amb ella.

Mataró, 25 d’agost.