9 d’agost del 2018

Comprendre el que passa.


Després dels “perplejos” de l’Innerarity, acabo un acurat i documentat estudi acadèmic de com està cristal·litzant un precariat polític que està nodrint les diferents manifestacions que es visualitzen darrerament en el processos electorals en les democràcies avançades. “Anti-sistema. Desigualdad econòmica y precariado político”, José Fernández-Albertos. Ed. Catarata, M-2018.

De dalt a baix d’Europa, de Noruega a Itàlia sense oblidar Espanya i els països de l’Est, el Brexit, el fenomen Trump, ..., la sensació creixent de desafecció cap al sistema i els que se’n aprofiten, de Putin a Erdogan, sense oblidar els xinesos. Des de la Gran Recessió del 2008 i tot el que va conduir-hi, el crash ha comportat un veritable tomb en les perspectives polítiques, socials i econòmiques que es van establir després de la Segona Gran Guerra. La incertesa envaeix amples capes de la població. Com serà el futur per elles? Cap a on anem tots plegats? Això té possibilitats d’arreglar-se?

L’autor, d’aquesta nova fornada de científics socials que ens estan ajudant molt a entendre la realitat, remenant del dret i del revés la multiplicitat d’estudis i estadístiques de que disposem, va plantejant les seves hipòtesis i les va apuntalant per confirmar-les.

“La globalización, la revolución tecnológica y la progresiva desindustrialización del mercado de trabajo han venido para quedarse. No es previsible ni deseable que demos marcha atrás en ninguno de estos procesos. Pero conviene ser conscientes de que están provocando shocks distributivas cuya magnitud hace difícil a nuestros sistemas democráticos modular-los y corregirlos. A pesar de que el Estado no ha dejado de intervenir, en las últimas décadas no está siendo capaz de contener el aumento de las desigualdades, ni de evitar que ciertos grupos perciban una situación de vulnerabilidad económica mayor que la del pasado”.

En l’últim capítol: “Convivir con un nuevo precariado político. Una mirada a largo plazo”, no he pogut d’estar-me de tornar a agafar el retolador ressaltador i començar a embrutar (de verd en aquest cas) les darreres pàgines.

Pot anar a pitjor, cap a la cronificació dels precaris polítics. Però també, es poden fer coses? Certament, contra la reproducció de les desigualtats econòmiques i contra la desafecció cívica, entre altres (fet que m’ha agradat molt) reconstruint les institucions intermèdies d’intermediació d’interessos o inventant-ne de noves.

“Los retos a los que se enfrentan nuestras democracias son serios. Las nuevas desigualdades, el bajo crecimiento y la incertidumbre económica están empezando a quebrar algunos de los consensos sobre los que habíamos construido nuestras Instituciones representativas, nuestras políticas públicas y nuestros modelos de Sociedad. La capacidad del sistema político para corregir las consecuencias negativas de estas transformaciones está hoy en entredicho. Aquí he defendido que esta incapacidad está relacionada con la creciente debilidad política de aquellos individuos más afectados por estos cambios. Si estas dinámicas persisten, nuestras democracias y nuestras sociedades serán muy diferentes de como lo son ahora. Pero el futuro no está escrito. Aunque los vientos vengan de cara, en nuestra mano está lograr que el poder político esté distribuido más equitativamente, que la voz de todos cuente y que nuestras democracias sean lo más inclusivas posible”.

L’abassegadora marxa del capitalisme financer desbocat ha dislocat una gran part de la societat que ja no es reconeix en la política tradicional, d’aquí els precaris polítics, i els populismes varis arreu.

Fora bo que aprofitant l’estiu, agents socials, especialment polítics, periodistes i altres espècimens semblants, i també els ciutadans i ciutadanes es deixessin de “collonades” que els ocupen en excés i procuressin entendre millor el món en que vivim.

7 d’agost.