"Auspicium"
La incertesa ha envaït l'ordre futur
que es va descomponent i tot proclama
la fràgil solidesa d'aquest món
on l'únic permanent que hi ha és el canvi.
Un altre epigrama de Claudi Valeri, del llibre "Humanun est" de Ponç Pons
20 de setembre. L'estiu s'acaba
Darrerament els mitjans de
comunicació es fan ressò d’una tendència de gent jove, o no tant jove, que posa en qüestió el treballar per
guanyar-se la vida avantposant-la a la de
viure abans de ser esclaus del treball.
Les condicions del treball avui i
consegüentment la seva contraprestació en forma de satisfacció, reconeixement, retribució,
son posades en dubte per algunes categories concretes de professionals en el
camp dels serveis (l’anomenat sector terciari), financers, informàtics,
consultoria o auditoria que lluny de valorar el seu treball qüestionen si els esforços que hi han de dedicar valen la pena -de
la forma que l’exigència de l’empresa els demana- en horaris, desplaçaments, i
notablement de retribucions. ¿S’han d’esforçar al màxim perquè siguin valorats
i fer carrera, mentre els seus caps o dirigents tenen moltes vegades sous
exorbitants aconseguits amb l’esforç dels seus subordinats?
És molt conegut l’exigència de
les “Big Four”, les grans
empreses d’auditoria i consultoria respecte als membres joves que hi aterren
amb l’esquer de que aconseguiran algun
dia, a copia de treball dur i moltes vegades “esclau” en hores i vida
personal, arribar a ser considerats “socis” (amb no sé pas tot el que
representa aquesta categoria laboral). Mentre tant, horaris exhaustius,
desplaçaments, exigència de fer feines
-potser fins hi tot rutinàries – amb en menor temps possibles., o amb presses per
complir amb els clients.
No sols és el cas de gran empreses,
també ni ha de mitjanes i petites que tenen els mateixos requeriments. Front a
l’idea de que guanyar diners, escalar posicions socials, aconseguir un estil de
vida molt confortable i envejable (per la majoria), comencen a donar-se casos
que prefereixen una vida més assossegada, més “vivible”, més tranquil·la. Més temps
per ells mateixos: afoci, cultura, gimnàs, viatges, relacions socials, coneixements,...
S’ha parlat de la “gran
deserció”. Crec que és exagerat ja que la majoria de treballadors ho són
per pura i simple necessitat de guanyar-se les garrofes per sobreviure, o viure
amb les necessitats elementals cobertes. Els seus comptes a finals de mes són
migrats i no poden permetre’s la gosadia de considerar el treball com una cosa de
la que hom se’n pot estar. La “deserció”del treball pot ser d’aquells que amb les
seves habilitats i coneixements es poden permetre prescindir d’ell una
temporada més o menys llarga, vivin en la marginalitat del sistema, però no viuen
del “manà” que cau del cel.
Remenant llibres m’ha sortit un clàssic del tema escrit ja fa molt temps: “Le droit à la paresse”, el clàssic de Paul Lafargue, el gendre de Carles Marx. El dret a la peresa que té els sinònims de ganduleria, galvana, mandra,... Sembla que tot torna, especialment ara que el capitalisme financer és cada cop més agressiu i hi ha persones que no volem seguir aquest camí. L’edició és de François Maspero, una editorial francesa de texts d’esquerres de l’any 1972.
“Una estranya bogeria posseeix a
les classes treballadores en les que regne la civilització capitalista. Aquesta
bogeria comporta de retruc misèries individuals i socials que, des de fa dos
segles, torturen la trista humanitat. Aquesta bogeria és l’amor al treball, la
passió moribunda del treball, portat fins l’esgotament de les forces vitals de l’individu
y de la seva prole...”
Aquest text va veure la llum cap
el 1880 i encara que ha plogut molt de de llavors sembla que algunes idees d’aquells
temps en que els la societat era molt diferent rebroten.
17 de setembre.
Avui, alegria. En Joan Antoni
Baron (successor meu a l’alcaldia) fa una estesa
de llibres per ermites perdudes dels Pirineus, 18 m’ha dit. Es tracta de que els excursionistes quan hi arriben, si volen, tenen material de lectura,
allà mateix o per endur-se’n i després tornar-los, o no. La noticia és coneguda i se’n han fet
reportatges, una bona iniciativa.
Deia avui alegria, ja que al assabentar-se que no sabia que
fer amb el llibres dels meus fills quan eren infants o adolescents m’ha demanat
que els hi donés per anar-los repartint en aquesta iniciativa en la que participa. Avui se’n ha
endut una pila. Continuarà. Hi ha més gent que s’ha interessat de que els
llibres no acabin al contenidor, encara que alguns, per ser de temps i temes fugissers
no els quedarà més sortida.
16 de setembre
Un any més d'uns dies de
vacances tota la família plegats. Enguany per motius de les possibilitats que
els permetia la feina dels fills les hem fet encavalcant-les. Per aquesta raó
no podíem anar gaire lluny com en anys passats. Vam escollir l’Empordà.
Bona tria, no és un viatge per descobrir nous indrets, però permeten uns dies
assossegats.
Un museu que ja he visitat alguna
altra vegada a Perpinyà: Musée
Hyacinthe Rigaud. El pintor Jacint Rigau
va néixer a la Catalunya de la corona dels Austries i al poc va passar a la
França de Lluis XIV pel tractat dels Pirineus. Els perpinyanesos, maldant pel
llegat cultural, han bastit un interessant equipament cultural amb un conjunt
notable de peces antigues i modernes (gòtic, barroc, contemporani,...) que fan
una bona base per la seva exposició permanent i també fan exposicions temporals
molt interessants. L’actual: https://www.musee-rigaud.fr/expositions
va sobre l’obra de Maillol i Picasso. De tots dos artistes tenen
obra al propi museu i hi ha afegit algunes peces varies més. A prop de l’Empordà
val la pena perdre’s de tant en quan per la Catalunya Nord, al mateix Perpinyà
o a Ceret. Temps enrere, era Perpinyà
la Catalane, ara amb un alcalde del Rassemblement National,
Louis
Aliot, pes pesat d’aquesta formació, han canviat a Perpinyà la Rayonnante.
A la tornada de Perpinyà
vam fer marrada per arribar-nos fins a Cotlliure, tenia desig de portar
als meus nets a veure la tomba d’Antonio Machado. No sé si a ells els va
agradar, però jo volia que en tinguessin el record. Per cert, no va haver-hi
forma d’aparcar enlloc de curull que estava el poble; la floristeria que temps
enrere hi havia prop del cementiri havia desaparegut i no vam poder depositar
unes flors en record i homenatge sobre la tomba; encara era oberta una vella
botiga de vins de la zona i vaig comprar un Banyuls i
un parell d’ampolles d’un “vigneron”
de la contrada.
Encara que, hi ha tantes coses a
veure a l’Empordà...! Ens havien parlat molt i bé de les restes
conventuals de Sant Quirze de Colera. Vaig
buscar informació i no vaig caure a la principal, la de l’ajuntament de Rabós que se’n cuida i que
diu que el conjunt monumental està tancat per obres. Vaig anar navegant per
altres informacions que indicaven dies de visita, horaris i fins i tot preu de
l’entrada i, clar, quan vam arribar-hi estava tancat i pitjor, les obres
abandonades. Deu ser molt difícil per molt que ajuntis administracions per
redreçar en el possible tot un conjunt monàstic. Sí que hi ha visitable i
restaurada la petita esglesiola adjacent de Santa Maria i això sí
el Corral de Sant
Quirze habilitat com a restaurant que té bona pinta,
obert als migdies i per sopars els vespres del cap de setmana amb animació musical
compresa.
La comarca dóna per molt: passejar pels seus pobles; anar a buscar vi directament als cellers cooperatius, o no: Espolla, Garriguella, Pau, Palau-saverdera, Vilajuïga, ...; anar a les zones turístiques: Roses, més proletari, Cadaqués, més senyor; Llançà, El Port de la Selva;... vam deixar de banda tota la part de l’Escala i els seus entorns per tenir-los de temps ben coneguts.
Temps enrere, força enrere ja,
que es feien vacances la gent es preguntava: “Quan fareu vacances?”. Ara la
pregunta és una altra: “On aneu de vacances”? Suposo que segons la “butxaca”,
les inquietuds o desitjos, les èpoques de la vida, la salut, la companyia, les
ganes de veure món, o la barreja de totes aquestes motivacions, o les ganes de
reposar, et porten a un lloc o altre. Enguany per nosaltres van ser vacances
(amb viatge) de proximitat.
Ah!, per cert, m’ho deixava. La
casa que vam aconseguir llogar per aquest dies van ser una petita meravella: La
casa del Triangle, ideal per la nostra composició familiar, ben
equipada i situada, tranquil·la, llevat dels dos dies de Festa Major del poble
del costat a l’hora de la música de la nit. La piscina, és més una piscineta
però que n’hi ha prou perquè els petits s’hi esbargeixin. El temps, molt més
fresc que la calorada de la setmana abans, no ens va permetre de gaudir de
sopars a la fresca. Gràcies, Jaume, per la informació, i gràcies, Pau
per l’acolliment (pagant, és clar).
Estiu 2025.
.JPG)
