Un dia a Barcelona.

 

Aquests dies depèn de quin autobús arriba a la parada, pagues o no pagues. Si és un que fa habitualment el trajecte i té la instrumentació per validar el bitllet, se’t cobra immediatament al pujar. Si és un autobús de reforç -degut als problemes amb els trens de Rodalies- i no porta el sistema de validació, el conductor t’indica que passis sense pagar.

Anem (Caballo Loco i Viejo Lobo Solitario) al tipi del jefe Gran Águila Roja a veure’l. Li demanem ajut per uns projectes que volem endegar. Ens l’ha dóna i a més tenim una agradable i distesa conversa amb ell. Quan tot va començar a quallar, ara fa 50 anys, ell encara no s’havia incorporat a la nostra tribu. S’hi afegí, és més jove que jo, quan la febrada inicial ja havia remés i la nostra tribu començava a ser més assenyada tal com s’aniria demostrant més endavant i que amb alts i  baixos encara perdura. Caballo Loco, un cadell llavors, es va afiliar aquells dies.

De la Plaça del Cinc d’Oros al mercat de Santa Caterina a peu. És una mica distant, travessant tota la “turistada”, però m’és agradable.

L’amic Josep M. (Pep) m’ha convidat  a dinar a un restaurant que acaba de descobrir. Ens veiem cada mes. Quan ell ve a Mataró soc jo el que tria el restaurant i el que paga. A Barcelona ho fa ell. Fa 60 anys que ens coneixem, va ser a les aules de la Facultat d’Econòmiques (les úniques, no n’hi havia encara d’altres semblants). Després cadascú ha fet la seva vida, però mai hem deixat de veure’ns. Em diu que està en temps de present continu que es una forma de verb anglès que nosaltres no tenim (és una de les moltes coses que no sé).

El restaurant és diu CanBo i està als baixos de la casa que habità cent anys enrere en Francesc Cambó. Molt encertat el joc del nom. Un dinar exquisit, menú del xef, degustació (de gustació), servit per un atent cambrer que preguntat ens respon en un català correctíssim que és equatorià .

En acabar, la mestressa (així m’ho va semblar) ens ve a saludar i ens presenta al seu marit que és el xef. Ell és italià i ella catalana de soca rel. També ens presenta al seu pare (no sé pas quin paper hi té), no gaire més jove que jo. Ens diu, al demanar-nos d’on érem i dir-li jo que de Mataró (el meu amic és de Rupià), que ell hi té família.

-“Els puc conèixer?”, pregunto.

-“Viuen al carrer del Carme. Ella es diu Marta Pujol”. Bingo!

-“Ah, la casada amb l’arquitecte mexicà Esperalba?

-“Sí, jo soc el marit de la Mireia”.

“Els conec als Pujol i als Esperalba, jo vaig ser alcalde de Mataró (vaig haver d’aclarir)”.

El Mon és un mocador.

M’acomiado del meu amic i emprenc camí cap a la parada de l’autobús per tornar a casa (aquest viatge pagaré, l’anada ha estat de franc).

Al passar davant del Col·legi d’Arquitectes, a la Plaça Nova, veig que anuncien una exposició sobre en José Luis Mateo, avui tot un arquitecte reconegut des del punt de vista professional internacionalment. Home!, conec una de les seves primeres obres: el poliesportiu que estava per acabar al Pla d’en Boet a començaments dels anys vuitanta (el primer ajuntament democràtic el va aconseguir acabar) i que ara fa poc s’ha renovat. Bona i llarga carrera ha fet aquell xicot, avui catedràtic emèrit per una universitat europea. M’aturo una estona per veure l’exposició. Obra diversa arreu del mon. Felicitats!

Enfilo la Porta Ferrissa, territori avui comercial turístic. Em perdo per les velles Galeries Maldà plenes ara de botigues de “paquis et all”. Poca cosa a ressenyar. Surto a la plaça del Pi, m’aturo a l’aparador de la ganiveteria Roca (em van refer el ganivet del joc de coberts de quan la meva Primera Comunió). Ja a Petritxol, la llibreria Quera a la dreta (allà vaig comprar fa molts anys els primers mapes de l’Alpina per anar al Pirineu); parada obligatòria a la Sala Parés, tot un clàssic, de clàssic. Alguna granja de tota la vida, La Pallaresa i algunes botigues que van canviant al ritme de la demanda (o de l’oferta) turística.

(Tomas Moragas, 1837-1906. a la Sala Parés) 

Palau Moja i Rambles amunt. Aquestes estan d’obres però no hi falta la munió de turistes estrangers que no sé que hi troben ara que sols queda el flaire del que havien estat.

A mitja tarda s’està obrin pas la primavera.

21 de febrer.

Desaparició de la N-II al Maresme. Pel debat.

 

Sentir parlar de la “pacificació” de la N-II al seu pas pel Maresme em treu de polleguera, i sentir-ne parlar als “meus” encara més.

En puc parlar una mica. Soc nascut a Cabrils, tinc família repartida als pobles del voltant. He viscut sempre a Mataró mantenint els meus lligams natals ja que tinc casa i comparteixo vida a ambdós llocs. Soc ja gran, i he vist semàfors al Camí Ral de Mataró quan era part de la N-II per regular-ne la circulació en tots dos sentits. La meva activitat política, ara ja acabada, s’ha desenvolupat, com és ben conegut, en aquest territori del Maresme.

Sempre he dit que aquesta comarca no existeix. Aquesta afirmació l’he fet des del punt de vista polític-administratiu. La seva història i realitat humana: dos bisbats, amb dues verges patrones; dos partits judicials, l’un el d’Arenys de Mar saltant fins fa poc la carena cap al Baix Montseny; la seva activitat marinera, amb “negreros” inclosa; la seva extensió, Pla dixit, a Badalona i Barcelona; la inexistència d’un mercat central propi;..., ho demostra. Una altra cosa és que hi hagi qui s’entesti en pretendre-ho. Quan Pau Vila fa la divisió comarcal de Catalunya amb la Generalitat Republicana, aviat farà cent anys, jo ho va posar de manifest.

La seva realitat física sí que és evident: una estreta franja de territori, maresmes, aiguamolls i rieres, protegit per la serralada litoral que crea un microclima molt suau i històricament abocada al mar.

Quan s’estableix la N-II en el marc de les carreteres radials espanyoles que tenen a Madrid com a punt central, la carretera de “Madrid a Francia por la Junquera” passa pel Maresme. Desconec, no en sé gaire, del perquè, encara que intueixo alguna cosa que pot ser la continuïtat del traçat des del temps del romans, de la Via Augusta, o d’un dels seus ramals.

Però des d’aquella decisió ha baixat molta aigua per les nostres rieres, molt més concretament d’uns cinquanta anys cap aquí. L’assentament humà sobre el territori, l’extensió de la “urbanització”, el creixement i dispersió de la “urbs” i la mobilitat facilitada pels “auto mòbils” ha comportat que rebentessin les velles costures que encotillaren els territoris que -durant molt temps per la majoria dels que hi eren assentats- eren estancs, quasi bé autàrquics.

Avui, si algú vol anar de Madrid a França per la Jonquera no se li ocorrerà passar pel Maresme, té altres alternatives. Pot, venint de l’Aragó, agafar a Cervera l’Eix transversal (la C-25), complicat i potser llarg, però possibilita estalviar-se la Regió Metropolitana de Barcelona i sortir ja a prop de Girona. Si ve de terres tarragonines o lleidatanes pot intentar saltar-se l’Àrea Metropolitana de Barcelona agafant a El Papiol la continuació de l’AP-7 fins a Mollet. Si ja està dins de Barcelona i vol anar cap al nord probablement intentarà anar per l’avinguda Meridiana amunt a buscar la C-33 i empalmar a Montmeló amb l’AP-7. També, aquest darrer, pot sortir cap a Badalona i agafar la C-32 i anar a buscar la vella N-II (ara sí) a Palafolls, al final del Maresme, passant per les esquenes dels pobles maresmencs d’arran de mar.

La gratuïtat de les autopistes catalanes (ACESA) derivada d’haver arribat al termini de les seves concessions administratives (ampliades moltes vegades) ha reblat els claus del taüt que conté el mort en que s’ha convertit la N-II de “Madrid a Francia por la Junquera” al seu pas per Catalunya. Sí, administrativament encara deu existir la N-II al seu pas pel Maresme, però en realitat és un “zombie”, un mort no enterrat.

D’aquí, que la vella demanda de “pacificació” de la N-II al Maresme s’hagi de mirar amb uns altres ulls, els ulls de l’actual realitat territorial i de les seves necessitats de mobilitat.

Els 30 municipis del Maresme alberguen avui unes realitats urbanístiques molt diferents. La densitat de població ha crescut molt (1.189,49 hab./km²) front a una densitat mitja a Catalunya de 254 hab./Km2. Molts dels seus municipis son de fet barris de la conurbació barcelonina. Som 472.572 habitants ara mateix, que amb la mitja a Catalunya de 690 vehicles per cada 1.000 habitants (segurament al Maresme alguns més) donen uns 326.000 vehicles. Les característiques d’urbanització dispersa (sprawl) que tenen molts municipis, especialment els de dalt (Cabrils té 27 urbanitzacions, algunes de Tordera miren des de dalt la carena a Calella,...) comporten unes necessitats de mobilitat extraordinàries: escola, treball, oci, compra, salut i cures, ... que provoquen repensar la “pacificació” en aquests termes. Ja no es tracta de “pacificar” la N-II que de fet ja no existeix, sinó de convertir la C-32 en una carretera comarcal, relligar la comarca amb un Camí del Mig ben fet i complert i convertir la vella N-II no en un passeig sinó en unes veritables Rondes urbanes que ajudin a treure la circulació d’uns carrers interiors de molts del pobles que ja no donen per a més.

És bona la idea de fer més sortides a la C-32 ja que no és una autopista que ha de tenir uns determinats requisits tècnics, sinó que és una carretera comarcal. És bona la idea de facilitar la circulació ciclista, compte!, no per anar en bicicleta com element de mobilitat d’un poble a un altra, sinó pel lleure i l’esport tal com ja ho és molt d’utilitzada, deixem pels joves si volen aquest desideràtum. Fora molt bona la concreció d’un autèntic Camí del Mig, al menys des de Montgat fins a Mataró, encara que aquest tema és molt més complicat que els dos anteriors especialment per les dificultats de traçat. Ara bé, compte amb el que comportaria convertir la vella N-II en un bulevard cívic, no sigui que es creïn uns colls d’ampolla que estrangulin el trànsit Inter municipal o àdhuc el propi municipal.

Algunes poblacions ho tenen més fàcil que altres, vegis l’exemple de Mataró (o de Calella): que ha aconseguit amb temps i esforços una convivència reeixida: calçades laterals, rotondes, mitgeres arbrades, passos subterranis decents, semàfors, girs a l’esquerra,.. D’altres ho tenen més difícil, potser per l’evolució històrica del seu urbanisme fins i tot ho tenen impossible (Caldes d’Estrac?). Però un bulevard no és una ronda que és el que es necessita.

Cal atendre’s a la realitat d’avui, amb les seves potencialitats, possibilitats i impossibilitats. Pot ser que aquesta realitat no ens agradi del tot, però hem de saber fins a quin punt és possible canviar-la. No tirem rocs a la Lluna que en podrien caure al sobre.

Un altra dia haurem de parlar del trenc (tren en mataroní).

18 de febrer. Dimecres de cendra.

De la ventada excepcional.

 

Com un ser viu. Els arbres son vius mentre ho estan de vius. Ara, son sers? Avui n'hem sacrificat un de nostre. Les ventades de dijous el van inclinar més cap el carrer, a l'estesa del cablejat de tota mena i a ca La Mansiona. Ja estava de  sempre una mica inclinat, i les forçes eòliques van remoure molt la terra -ara tova- on s’havia assentat fa molts anys posant en perill que es mantingués dret.

Era un senzill arbre de Nadal, un avet,  que la Marta gran va comprar, o li van regalar, i va romandre després de les festes al balcó de casa seva durant una temporada fins que ens el va portar a Cabrils i el vam plantar al pati del davant de can Mon. Allà s'hi va arrelar i hi ha estat creixent més de trenta anys. Ara era imponent, havíem d’anar esporgant les branques de baix ja que eren com tendals. La ventada ha estat de tramuntana, venia saltant la carena, i l’ha vençut. Abans de que caigués per si mateix i fes alguna desgràcia l’hem sacrificat.

Tindrem un record menys de la Marta i trobarem un buit al pati ja que havia esdevingut part del nostre paisatge quotidià i familiar.

Res, com la vida que ve i va.

14 de febrer.

Adeu, Iago.

 

-Què, a tu tampoc t’agrada?

Era sobre l’escultura que havia fet en Iago Vilamanyà i li havien col·locat a la Plaça de Santa Anna amb motiu de el nomenament de Mataró com a Ciutat Pubilla de la Sardana 2009.

-Doncs, mira noi, has fet coses molt millors.

No sé si l’encàrrec li van fer en atenció a que el seu pare, l’Honorat Vilamanyà, fou un notori compositor de sardanes i, entre altres coses, va dirigir la Banda Municipal de la nostra ciutat. Però crec que la meva opinió, sense ser cap entès en el tema, és bastant compartida.

No puc dir pas que fórem amics, teniem amics comuns, però ens coneixíem força i ens tractàvem quan ens trobàvem per la nostra ciutat. El que sí sempre recordaré d’ell amb satisfacció i admiració és que fou l’autor de la primera escultura que col·locàrem el novell ajuntament democràtic, a la Plaça Joan XXIII, a Rocafonda, amb motiu de la seva primera remodelació el 1984.

Va ser tota una declaració de principis. A l’extraradi, a una barriada popular, en una petita plaça, vam plantar una escultura moderna, ben maca, a la que s’hi podia enfilar la canalla, amb unes voluptuoses formes femenines: “La Deessa de Rocafonda” Ara que s’ha parlar tant de Rocafonda cal reivindicar-ho, era dignificar l’espai públic a tot arreu. Crec que per aquell temps en va fer una altra d’escultura semblant que està a Santa Coloma de Gramenet. 

Tinc una mostra petita del seu treball a casa. Amb motiu d’una conferència que vaig donar a la casa Coll i Regàs promoguda per l’ Associació d’Amics de Josep García Oliver, aquests em van obsequiar amb una obra d’en Iago a la que tinc bona estima i llueix en un indret adequat del meu espai particular.

Et trobaré a faltar pels volts de la Plaça de Santa Anna, ben a prop d’on vivies i ja no podrem comentar sobre la teva obra i sobre altres coses de la ciutat o de més enllà. Descansa en Pau, deixes obra feta a la teva ciutat, se’t recordarà, moltes gràcies.

12 de febrer, Santa Eulàlia.

Escorrialles.

 

Damià del Clot (1973, advocat i polític) i Albert Calls (1966, periodista i escriptor), de Vilassar de Mar el primer i de Cabrera de Mar el segon, afloren a quatre mans uns fets truculents i tràgics als temps del redreçament democràtic a casa nostra.

“Dos morts i mig. Un crim ultra al Maresme”, ed. Pòrtic. B-2026, reconstrueix, en el que ès possible, l’assassinat de dos joves marginals i el frustrat d’un tercer a un lloc boscós entre Cabrera de Mar i Argentona la nit del 19 al 20 de novembre de 1980.

Contextualitzen molt bé el moment polític i social, l’origen i vicissituds dels personatges, criminals i víctimes. Reconstrueixen els fets amb hipotètiques -però força versemblants- causes dels mateixos i l’entorn de les escorrialles de la Dictadura franquista que els van permetre.

Recullen acuradament les conseqüències: detenció, judici, empresonament dels assassins (de l’assassí), intents de sepultar el fet, deixant oberts alguns fils dels que no poden estirar més però que son molt indiciaris.

Amb aquelles miserables escorrialles de les estructures polítiques franquistes i les seves possibles (o segures) concomitàncies amb les forces policials -especialment la Guardia Civil d’Argentona- apareixen en l’obra donant la seva veu, jutges, advocats, periodistes, polítics, ciutadans il·lustres (o no), que van farcint l’explicació possible de l’esdeveniment.

Alhora també, la reflexió de com funcionen les estructures opaques de poder que d’amagat (o no tant) donen continuïtat -durant el temps que els és permès- a les forces de la Dictadura i el feixisme.

El llibre, curt, 165 pàgines que es llegeixen d’una tirada (a més, ben escrit al meu modo de veure, no soc un entès) dona per a molt, en podria sortir una pel·lícula o una sèrie tal com es fan ara. Dona per furgar més en alguns aspectes que queden a l’ombra que potser costaria molt il·luminar-los.

I mostra, en fi, la fi d’algunes de les últimes branques d’un arbre polític a les seves darreries, moribund, que eixorc veu impotent i rancuniós com brotava amb saba nova una democràcia amb dificultats, mancances i entrebancs però democràcia.

Nous temps superant la foscor.

(l'escenari dels fets)

 

Ah, joves llavis desclosos després de la foscor
Si sabíeu com l'alba ens ha trigat
Com és llarg d'esperar
Un alçament de llum en la tenebra

Salvador Espriu, Inici de càntic al temple.

6 de febrer.