20 de febrer de 2013

Acceso no autorizado.


Ja fa algun temps en Joan me’n va parlar d’aquest llibre: “Acceso no autorizado” de Belén Gopegui. Mondadori, B-2011. Estava a la pila dels pendent per llegir i ara li ha tocar el torn. Potser amb retràs sobre el seu moment, si, perquè hi ha obres que tenen el seu moment més que d’altres que poden ser més intemporals. Certament, Joan, quan va sortir aquesta novel·la, ara fa dos anys, jo encara estava al rovell de l’ou i al meu entorn no se’n va parlar gens. Potser és que estava més a la clara que al rovell i ni m’assabentava del més proper, en tinc la sensació certa. Perquè la novel·la va dels temps del recent segon mandat socialista.
 
Els crítics i els entesos en deuen haver donat complida explicació i valoració del treball, reconec que és la primera obra que llegeixo d’aquesta autora i no sóc cap entés. El que m’ha quedat, més enllà de la versemblança del personatges que hi surten i d’entrellucar les possibilitats de les tecnologies de la informació i la comunicació, és la reflexió que conté sobre el poder.
 
Sobre el poder real i com s’exerceix, sobre el poder que sembla que s’exerceix i no és real, sobre el poder imaginari que intenta trencar el poder de veritat, sobre la impotència de molts dels actors que volen i no poden i el cinisme dels que poden i volen. Una certa sensació de desànim front la força dels que manen de veritat, de que serà molt difícil pretendre canviar les coses que caldria canviar. (Ah!, la història del finals de les Caixes d’Estalvi que hagués pogut ser un altre). Que potser veurem llambregades, intents, de revolta que no conduiran a res, (Què se’n a fet del 15M?) a menys que es trobin altres mètodes, altres formes organitzatives, altres estímuls per aplegar més forces de les que ara hi ha.
 
Potser, també, no han estat massa encertats els dies que m’ha tocat compartir amb aquesta lectura.
 
20 de febrer.