27 d’abril de 2013

Reconstrucció.


El panorama és desolador. Les dades del atur són escruixidores, ja sigui per volum, per segments d’edat, per regions o per sectors. Quan va començar la crisi, l’ensorrada del 2008, ningú pensava que agafaria la magnitud que estem veien. Fins i tot, les mesures de reactivació que es varen prendre llavors comportaren un lleuger redreçament que no es va poder consolidar. Tenim una evolució del PIB d’aquests anys en W.
 
Balanç ràpid aquí a Espanya: Tot un sector econòmic, la construcció i el que en penja, anorreat per uns quants anys; el sector financer, reestructurat (força disminuït) en balanços, personal i instal·lacions; el sector públic, a tots nivells, col·lapsat per manca d’ingressos; el consum de bens duradors, els cotxes per exemple, reduït a la meitat; el consum bàsic, alimentació i vestit, limitat al imprescindible; el consum fútil, evaporat; les perspectives exteriors tampoc són afalagadores, els creixements del nostre entorn més proper són petits o negatius també.
 
Amb aquest panorama, confiar en la política tradicional per sortir-ne és d’il·lusos. No es tracta del “ves-te’n tu que jo ho faré millor”, però fer què? La clau no està en la confiança en els governants com bé s’ha demostrat des de les darreres eleccions generals. Ni en estèrils manifestacions al carrer que esdevenen en rebequeries impotents. Tampoc n’hi ha prou amb canviar algunes lleis, com les laborals o financeres per exemple, que també ha quedat demostrat que no resolen res. I molt menys continuar la política de l’estruç esperant que escampi. Tot això està superat, sobrepassat, no porta enlloc. Bé, porta a una temporada ben llarga, d’uns quants anys, de davallada i d’ensorrament amb el consegüent patiment dels més febles.
 
Què cal fer doncs?  Primer de tot reconèixer la realitat: No podem sortir-nos-en i creure que tornarem a estar com abans, ni a curt ni a mig termini i potser ni a llarg. Segon: acceptar que estem en estat d’emergència, no enredar més a la gent i dir-los la veritat. Tercer, en aquets estat, cal convocar a totes les forces del país a un treball conjunt per afrontar el difícil camí que ens espera. Uns nous pactes de la Moncloa? No sé si això, però alguna cosa semblant tot reconeixent que ara per ara no s’albira en les nostres desconcertades i desprestigiades elits polítiques, socials, mediàtiques i acadèmiques cap lideratge per encapçalar un procés d’aquesta mena.
 
Encara que no ho sembli, o que ens costi d’acceptar, estem en un país devastat com desprès d’un ample i profund terratrèmol que requereix una reconstrucció a fons. Cal actuar en conseqüència, malgrat que en aquestes circumstàncies sempre hi ha voltors al l’aguait per fer de carronyers.
 

(del terratrèmol de Lorca)
 
 
27 d’abril.