23 de desembre de 2016

Els emigrats (tornaran algun dia a casa per Nadal?)

Anem a veure: ningú emigra, se’n va, per gust. Tothom que ho fa, ho fa per necessitat, per fugir: de la misèria, de la guerra, de la falta de perspectives. Potser sí, vaja, segurament, hi ha gent inquieta que vol veure nous horitzons a la seva vida. Però no ens enganyem, la gran majoria sols vols veure nous horitzons viatjant per plaer, per fer turisme o per esbargir-se. Com a casa on vam néixer, allà on sigui, enlloc.

Per tant, aquest debat que hi ha ara als mitjans entre el Govern i les forces polítiques de l’oposició, entre els que han tingut que marxar i ho retreuen als que creuen causants, entre els opinadors i tertulians, és un debat fútil. Clar, ningú vol acceptar –els afectats i els que d’alguna manera en podrien ser responsables- la pura i dura realitat: No hi ha feina per tothom que vol quedar-se al lloc on va néixer, o a on va venir a buscar noves expectatives. És així de clar. Podem donar les culpes a qui vulguem: als polítics d’ara, o a els d’abans, a la immigració dels més pobres que nosaltres, a la globalització, a l’estructura econòmica que tenim, fins i tot a la nostra idiosincràsia (?). Però la realitat és la que és.

Temps enrere quan estava en actiu vaig escriure alguna cosa sobre el tema. Primer, ja fa set anys!,  sobre els canvis demogràfics dels anys “bons”, “De demografia”. Un quant temps desprès hi vaig tornar: “Actualitzant dades-2. L’atur”. I vaig plantejar les sortides, ja des de fora, jubilat, a “Emigració” a partir d’una presentació de les xerrades que vaig fer durant els darrers anys en actiu, el 2009, 2010 i 2011. Vaig reblar el clau a “Tornem-hi amb la demografia” a partir d’una lectura del ja traspassat E. Hugh.

Ara, per fer aquesta entrada i enfrontar-me als debats que porten avui els mitjans, regirant el que guardo del que vaig fer temps enrere i veient el que vaig escriure, m’entra una certa melangia de les meves prediques, potser errades, en el desert. Per això em fa tanta mandra i em costa mantenir viva aquesta pàgina que vés a saber a qui pot interessar ja. Com amb d’altres temes que continuen ocupant espais informatius dia rere dia, sembla que estem atrapats en el temps i que ja no paga la pena fer cap esforç tornant-ne a parlar o a reflexionar-hi. Ens van entaforar en un pou a partir de la crisi del 2008 i continuem tots enfonsant-nos cap avall, cavant cap en sota en lloc de bastir escales per sortir del forat. Sí, sols ens ha deixat les mans i ens han “birlat” les eines que pensàvem que teníem per somiar un futur millor.


M’ha fet pensar molt aquesta darrera entrada del blog d’en Pau Hortal. La directora d’ESADE explica i justifica les noves actituds dels joves davant el treball. Sí, ja són altres temps, altres els temps. Llavors, a què tant esgarips amb l’emigració? No s’està defensant un temps que ja ha passat i no tornarà? la realidad estructural es mucho más dura y compleja”, diu en Pau.



23 de desembre.