19 de juny de 2017

Catifes de Corpus a Cabrils

Ahir va ser Corpus. Aquesta diada ben remarcada temps enrere (en el nacional catolicisme, “tres días hay en el año...”), ha perdut gran part de la seva importància. El trasllat al diumenge següent dels deu dies desprès de la Pentecosta, la pèrdua de les manifestacions externes i extremes de la religiositat, la manca de organitzacions –espontànies o no- de la celebració, els costos d’organització, temps i diners per celebrar-la com cal (o com calia abans), l’ha portat quasi a la irrellevància.

En algunes poblacions encara es mantén el costum de fer catifes de flors pels carrers on passa la processó. Com que a molts indrets ja no hi processó, tampoc hi ha catifes. A Cabrils encara se’n fan, poques, les de sempre, en vaig comptar cinc, en el nucli antic del poble i sempre fem un tomb per admirar-les. Què difícil és mantenir la tradició, no cal dir estendre-la, en els pobles com el meu que han canviat la seva idiosincràsia i la seva configuració urbana! Les estores en gran part estan fetes amb serradures de colors i les flors són per ressaltar, però en molta menys quantitat. La del carrer de l’Ajuntament (Domènec Carles) estava dedicada a en Joan Ferrer, el fuster i animador cultural que ens va deixar fa poc, ben jove, que n’era l’ànima de la seva confecció.

Vaig entrar, com cada any, a l’església parroquial de la Santa Creu, on vaig ser batejat. Què és batejat, avi?, em preguntà el meu nét de cinc anys, que com la majoria dels petits d’ara no en saben res de religió i de les seves costums. (Uff, i ara què i com li contesto?). Vaig saludar al Sr. Rector, Mn. Josep Rodríguez, antic veí meu a Mataró quan era seglar. És difícil, em va dir, connectar la celebració religiosa amb la tradició popular. Sí, és cosa dels temps d’avui. Arreu la desconnexió de moltes celebracions de cultura popular dels seus orígens religiosos és patent. Malgrat tot vaig veure una nena vestida de primera comunió que estava esperant-se per participar a la processó. Jo, de petit, quan vaig fer la primera comunió, vaig desfilar amb el meu germà a la processó del Corpus dues vegades: a Mataró que és on la vaig fer, els gegants acompanyaven el seguici, obert per efectius militars de la caserna local, del Jaén 25, i desprès a Cabrils, perquè ens veiessin al poble del pare, ja que d’això es tractava.

Els grans tenim la sort, i/o la desgràcia, de la perspectiva temporal cap enrere: “Amb més records que projectes...” que cantava en Raimon.




Sorprenentment per mi la piulada que vaig fer ahir del tema va ser força (?) retwittejada.


19 de juny.