Me’n va parlar un col·lega i bon
amic en alguna de les converses que tenim sobre la hisenda pública. Desprès de
comprar-me el llibre (“El mito del
dèficit. La teoria monetaria moderna y el nacimiento de la economia de
la gente”, Stephanie Kelton, ed.
Taurus, M-2021) que va restar un temps a la pila dels pendents de llegir, vaig
recuperar un número endarrerit d’ Alternativas
Económicas en que hi havia una entrevista amb l’autora que em va
interessar força i em vaig decidir a llegir-lo.: https://alternativaseconomicas.coop/articulo/entrevista/los-deficits-no-son-peligrosos-de-por-si
La primera en la frente. La cita de Mark Twain amb la que obre el capítol introductori és tota una
definició: “Lo que da problemas no es lo que sabemos, sino lo
que creemos saber con certeza y no es verdad”. Comença fort!
L’autora, una professora universitària a
Kansas primer, més tard
assessora del grup demòcrata al Senat, als USA, exposa el que sembla que és
conegut en el món acadèmic de la ciència (?) econòmica com a Teoria
Monetària Moderna. Tot un descobriment per a mi que no és que l’apartat
monetari de la meva professió m’hagi entusiasmat gaire i de que com de tantes
coses en sé molt poc.
La base està en distingir la
diferència entre usuaris de moneda, que ho som pràcticament tots, i emissors de
moneda, que sòls ho son aquells que tenen capacitat sobirana per crear-ne, és a
dir els Estats amb moneda pròpia. Aquí
el primer problema pel lector o acadèmic europeu: els estats d’Europa ja no tenen moneda pròpia, tenen
una moneda comú que és l’euro. Ja no són sobirans monetàriament, malgrat que les
possibilitats que obre aquesta teoria per una major integració són evidents, tot i que que les diferències històriques, ancestrals, entre els Estats europeus (nord-sud,
rics-pobres, catòlics-protestants, imperials-republicans) dificulten aquesta
integració que és l’única sortida real que tenen en el mon d’avui.
Els usuaris (particulars,
empreses, administracions públiques) han d’equilibrar els seus comptes. Sols
poden gastar el que ingressen, per recursos corrents o per endeutament que han
de retornar amb la càrrega corresponent. Els emissors, després de Bretton Woods, i especialment des
de la desconnexió
de la convertibilitat del dòlar al 1971, poden emetre sense cap limitació.
De fet quan sentim parlar de la creació de diner per part del Banc Central
Europeu em sembla que alguna cosa d’això és el que hi ha.
Al segon capítol, el paroxisme!
Resulta que “la garantía federal de empleo” és el nou i potent estabilitzador automàtic de l’economia. El
Govern federal (en el cas USA)
garanteix el finançament i tot es porta de forma descentralitzada (els Governs
locals i subestatals) per fer un treball útil, valorat per la comunitat i
retribuït dignament. ¿Per fer què?: Els economistes de la TMM recomanen
ocupació en l’economia de les cures, a les persones, a la comunitat, al
planeta. Formidable! Coincideix amb el que jo sense saber-ne res de les teories
del TMM havia escrit ja fa més d’un any intuïtivament al posar en
qüestió el tema de la Renda Bàsica: http://magrinyar.blogspot.com/2020/04/sobre-la-renda-basica.html
Alguna cosa no deu anar perquè
aquesta teoria no s’hagi estès gaire. Hi ha una xarxa mundial que té
ramificació espanyola, però no n’havia sentit mai a parlar, de fet no tenen branca a Catalunya: http://www.redmmt.es/nuestro-proyecto/ , curiosament en la pàgina no he
sabut trobar noms, seu, organització,... Sí, hi ha informació sobre el tema
però més enllà de demanar si t’hi vols apuntar (amb qui, a on, perquè,...?) no
s’entreveu gaire cosa més que la divulgació d’una teoria. Una nova secta?
El text està documentat, no és un
assaig lliure. El que explica està recolzat per cites que ocupen més de 80
pàgines al final del llibre, encara que m’ha semblat a estones molt repetitiu.
Bé, si l’Estat amb possibilitat
d’emissió sobirana de moneda (USA, Japó, UK, ...) pot emetre sense limitació, ¿perquè
no posar aquesta possibilitat al servei d’una economia per a les persones?
L’exemple del New Deal de Roosevelt surt
constantment, però hi ha altres exemples, a l’Argentina, a Sudàfrica, a la Índia,
... “¿Y si dejáramos de intentar cerrar presupuestos
equilibrados y tratáramos de sacar adelante una agenda ambiciosa que tuviera
por fin equilibrar, no nuestras finanzas públicas, sino nuestra economía?”
No, no es tracta d ‘implantar un
nou sistema econòmic, els de la TMM no són perillosos revolucionaris, estan amb
l’ala esquerra dels demòcrates americans, amb el “socialista” Bernie Sanders, que no va tenir gaire recorregut a les darreres
conteses de primàries al seu partit.
El perill de l’emissió continuada
de moneda és el risc inflacionari i aquí hi ha (al meu mode de veure, que és també
miop en el tema) un dels altres punts negres de la teoria malgrat que l'autora l'intenta aclarir. Si la decisió de
mantenir l’equilibri entre ocupació i inflació (que és la principal preocupació
ara per ara de la política econòmica actual) és una mica esotèrica -no se sap massa com ha de funcionar aquest
equilibri tal com queda documentat en el llibre-, el concepte de utilització plena del
potencial de l’economia també es força difús. Cal adequar la despesa mentre no
porti a l’economia a un “escalfament”
que sigui inflacionari. Com podem veure això de la ciència econòmica dista
força de ser una ciència.
8 de novembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada