“Può un omo, arivato oramà allà fine della sò carriera, arribbillarsi a uno stato di cose che ha contribuito a mantiniri?” Il commissario Montalbano senti il peso degli anni. E della solitude. Si intenerisce, mentre cerca le parole e i gesti che lo nascondano agli altri; le parole che facciano barriera. Ascolta la voce di dentro. Si interroga: “Era solo un omo che aviva un pirsonale criterio de giudizio supra a ciò cge era giusto e ciò era sbagliato. E certe volte quello che lui pinsava giusto arrisultava sbagliato per la giustizia. E viceversa. Allura, era megliu essire d’accordo con la giustizia, quella supra i libri, o con la pròpia cuscenza?” Il dilema è da tragèdia greca.
“Pot un home,
ara al final de la seva carrera, fer front a un estat de coses que ha
contribuït a mantenir?" El comissari Montalbano sent el pes dels anys. I
de la soledat. S'emociona mentre busca les paraules i els gestos que
l'amaguin dels altres; les paraules que fan de barrera. Escolta la
veu interior. Es pregunta: «Només era un home que tenia un criteri
personal de judici per sobre el que era just i el que no ho era. I a vegades
el que pensava que era just era errat per a la justícia. I viceversa. Doncs,
¿era millor estar d'acord amb la justícia, la que s'escriu a sobre dels llibres,
o amb la pròpia consciència?». El dilema és de tragèdia grega.
Altra vegada no
me’n vaig poder estar. Vaig entrar a una llibreria i vaig comprar una edició en
italià d’una obra de l’Andrea Camilleri. M’hagués agradat que no
fos de la sèrie del comissari Montalbano, però en edició barata sols en vaig
saber trobar títols d’ella. Ni la llibreria era gran, al mig d’un carrer ple de
turistes, ni hi vaig dedicar gaire
temps.
L’anterior
vegada va ser a Pisa temps enrere. Llavors vaig trobar una edició,
també de butxaca de “La concessione
del telefono” de 1998. Ara, a
Siena, va ser “La pazienza del regno” del 2004, Sellerio editore,
Palermo.Trentesima edizione, 2019. No sé perquè, suposo per pensar que podria
llegir un llibre en italià i entendre’l tot, fet que no és cert. Del temps de
les pel·lícules d’art i assaig, finals dels 60 i començaments dels 70 del segle
passat, m’ha quedat una afició italiana que ara encara continua amb la literatura:
Camilleri et altri. Tampoc amb grans pretensions de saber-ne per la meva part, però m’agrada. En
el fons dec fer un petit homenatge a les meves ancestrals arrels llatines i mediterrànies.
L’adquisició de
l’altra vegada no me la vaig quedar. Vaig aprofitar per regalar-la un dia a la
porta del Congrés a la Cristina Narbona,
que llavors era ministra, i que havia passat la seva joventut per motius
familiar a Roma. Aquesta compra d’ara acabarà segurament en mans d’algun
amic que ell sí comprengui l’italià.
Per cert, a la
2 de TVE tornen a reposar els dimarts -programació d’estiu- la sèrie del comissari
Montalbano.
24 d’agost.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada