Manel de Torres.

 

Avui hem acomiadat a en Manuel de Torres. Arquitecte, urbanista, catedràtic universitari, ciutadà.

Vaig treballar amb ell als començaments dels 70 i després, quan es maldava per fer urbanisme a les nostres ciutats llavors mal girbades, l’Anna, la seva filla m’ho ha recordat avui. Vam coincidir un temps al Consistori mataroní. Quan vaig plegar de la feina política vam somiar en potser poder tornar a treballar plegats però els meus condicionants ho impediren.

Trobaré a faltar veure’l per la Rambla o per la Riera on feia una volta cada dia fins a tocar ratlla. Temps enrere alguna vegada havíem “comentat la jugada”, darrerament ja no. La seva abnegada esposa, la Roser Calsapeu, havia mantingut la costum de fer, ara de fer-li fer, la volta cada dia.

Avui, crec, que en el comiat hi érem molts dels que ens vam fer per una o altra causa als anys seixanta i setanta del segle passat a Mataró. Anirem desfilant per allà mateix, el grup s’anirà aprimant.

Una abraçada a tota la família de Torres - Calsapeu, i un record per en Manel. D.E.P.

25 d’abril.

Sant Jordi ’25. Les fàbriques tèxtils de Cabrils.

Presentació a Cabrils el llibre d’en Jaume Tolrà, en Quim Forcada i en David Farell: “Les fàbriques tèxtils de Cabrils. Història i testimonis.” VdD-2025.

Ja fa un temps en Quim Forcada em va connectar per explicar-me el projecte d’aquest llibre. Resulta que la “fabriqueta” que el meu pare va muntar a Can Mon els era d’interès, volien parlar d’ella. Evidentment no tenia ni la dimensió econòmica i social que tenien la fàbrica gran o de Can Coll, ni la petita o de can Domingo. Els vaig explicar tot el que recordava de l’empeny del pare i els vaig proporcionar el que tenia escrit. Ara han presentat el llibre al centre cívic de Cabrils, a “La Fàbrica”, que és l’espai de la fàbrica petita de llavors.

En Forcada i en Tolrà malden per deixar explicada la història del vell Cabrils, el del 800 veïns que es van mantenir fins quasi a finals del segle XX. Ara, el poble és una altra cosa. Ho vaig explicar ja fa temps en el pròleg del llibre d’en Jaume Tolrà, “Cabrils, 175 anys d’història” i que molts anys després vaig acabar penjant al blog:

https://magrinyar.blogspot.com/2018/12/republicant.html

Però, la dèria, molt bona dèria, d’ambdós cabrilencs es manté viva i amb l’ajut d’en David Farell, historiador de Cabrera de Mar, que treballa temes de recerca local semblants, han aconseguit una altra fita. Ara documenten la història del que va ser una eina important de l’economia local, ja desapareguda, les fàbriques tèxtils que va tenir.

El llibre té dues parts, una primera que explica les fàbriques, principalment les dues importants, contextualitzant bé d’on surten, que s’hi fabrica, com evolucionen tècnicament, com i qui hi treballava, i com desapareixen. No va ser un fenomen sols de Cabrils, s’explica el que també es dona a l’entorn: principalment Vilassar de Dalt, però també Premià de Mar, Vilassar de Mar, Cabrera, deixant clar la primacia de Mataró en aquest sector.

La segona transcriu entrevistes amb persones que hi van treballar. Es tracta de persones grans que descriuen la seva passada per les fàbriques en diferents llocs de treball. Són gent gran, dels temps de desprès de la guerra. Si hi van entrar amb 14 anys i l’activitat fabril es va estroncar cap els anys 60 podem fer comptes. Els autors ho tenen ben present en la introducció que fan al començament del cap. 5.: “Treballar a la fàbrica. Testimonis  de Cabrils”:

“Ha passat mol de temps d’ençà de la seva vida laboral i la jubilació, i tot i que el record de la feina feta sota el soroll de les màquines es manté viu, diríem que força nítid, creiem que el temps suavitza i endolceix bona part dels records, sobretot quan es tracta d’etapes superades.”

Un bon exercici per explicar la història del poble de Cabrils, tal com va ser temps enrere, un poble de pagès, en el que el principal -en aquells temps- era la vinya i pas gran cosa més, on hi havia els serveis imprescindibles, mínims, pel funcionament econòmic i social d’una petita comunitat i en el que s’hi van establir en les avançades dels temps, ben entrat el segle XIX, fàbriques tèxtils que van ajudar a mantenir les famílies que hi vivien.

La “fabriqueta” de Can Mon que va muntar el pare va ser una cosa molt marginal però del que estic content i agraït és de també se l’hagi considerat com un element més del que fou la ja superada història del tèxtil a Cabrils.

De la història petita, menuda, desprès se'n pot fer la més gran.

24 d’abril, l’endemà de Sant Jordi.

Saetas

Divendres Sant, ja fa temps, uns quants anys.

Havíem sopat a casa d’uns amics i tornàvem a la nostra Riera avall quasi a mitja nit. De lluny veiem moguda davant l’Ajuntament. Ah!, la processó de Setmana Santa. Al apropar-nos-hi, un pas amb el Natzarè amb la creu a coll enfocat a la porta com si volgués entrar a la Casa Gran i dalt el balcó principal una persona (ja no recordo si era home o dona) cantant-li una “saeta”. Vaig quedar garratibat.

 

Ricard Jordà. Creu. A l’exposició Oníric a l’Ateneu.

 

Sempre vaig pretendre la separació entre el poder civil i l’eclesiàstic. Mai va ser possible del tot per causa de les tradicions i els costums de la nostra història en matèria de creences religioses. Ja en democràcia, trencar amb el nacional catolicisme de la dictadura franquista no va ser fàcil, ni d’un moment a l’altre. Mica en mica anàvem ajustant el que inveteradament es venia fent per una interpretació més d’acord amb la normativa derivada de la Constitució del 1978. Però no em cabia al cap que una processó religiosa tingués una parada destacada a la porta de l’Ajuntament.

L’endemà, intrigat, vaig preguntar com havia succeït aquell fet. La resposta fou que el Primer Tinent d’Alcalde, Remigi Herrero, ho havia autoritzat (evidentment sense dir-me’n res de res). Es tractava de fer un reconeixement cívic (?) al guanyador del concurs de “saetas” que es celebrava, i encara es continua fent, la XXXVII enguany, al Parc de Cerdanyola el diumenge de Rams al migdia. El que estava dalt el balcó de l’Ajuntament cantant, doncs, era el guanyador d’aquell any.

“Això no pot ser”, vaig dir al regidor i als organitzadors del concurs. Llavors, en aquells temps, no crec que hi hagués tant assentada com avui la Comissió de la Setmana Santa que ho té tot ben organitzat. Vaig proposar-los com a alternativa per altres anys que muntessin un empostissat, a compte de comú com no, en algun indret significatiu del recorregut processional sense barrejar-lo amb les institucions civils. Em sembla que ho van entendre i no sé pas a dia d’avui com continua i si encara es fa.

Aquella idea meva de separació entre els àmbits civils i els religiosos ja l’havia aplicat a l’exhibició del pessebre per Nadal dins de la Casa Gran. Creient que era una tradició cultural generalment acceptada vaig traspassar-la al pati del Patronat de Cultura al carrer de Sant Josep deixant l’edifici del Consistori amb guarniments nadalencs sense significació religiosa. Més endavant, alcaldes que em van succeir, que eren de missa,  van tornar el pessebre a la Casa Gran.

Aquest dies de primavera, quan veig el que passa pels carrers dels nostres pobles i ciutats i la propaganda que se’n fa em sembla que no anem be. No donem al César el que és del César i a Déu el que és de Déu. En el mon d’avui, veure encara unitats de l’exèrcit espanyol desfilant amb les processos, encoratjades pel poble i autoritats, em fa mal als ulls.

16 d’abril. 

Genius loci

 

Hi ha o no hi ha “genius loci”, esperit o geni del lloc, a la nostra ciutat, Mataró? Això és el que intenta escatir amb gràcia Salvador Climent (Mataró-1958) en la seva novel·la, la primera que fa, “La ciutat de les palmeres”, Voliana edicions, Argentona-2025.

Es tracta d’una novel·la sobre Mataró. No soc entès en literatura, però em sembla que alguna cosa, poca, sé de la meva ciutat. Sempre recomano “L’enterrament” d’en Casas i aquella novel·la de la que ningú parla d’en Cuyàs: “Taques al marge”. Ara penso que hi hauré d’afegir aquesta d’en Climent. Crec que reflecteixen tres moments de Mataró, l’industrial, el de la represa democràtica i el d’ara, ja entrat el segle XXI.

No sé que pensaran els lletraferits d’aquesta opinió meva que val el que val, poc. No sé si els “arxisvistes” i els “cuyassians” hi estaran d’acord.  En el llibre soc qualificat dels segons en la divertida polèmica d’uns i altres amb seus els corresponents gossos al Passeig Marítim:

“i qui és que va triar la Laia l’Arquera en comptes de la columna històrica? En Mas!, un cuyassià! Sou tots iguals”.

En Simó Cabot, un dels dos protagonistes, enigmàtic personatge, cap al final del llibre s’atreveix a posicionar-se:

“Ja que l’esteu buscant, potser l’ànima de la ciutat és la mediocritat.”

En tot cas, ara que ve Sant Jordi, el mataronins que poden estar interessats en relats en i sobre la seva ciutat farien be, no només de comprar l’obra en qüestió, sinó de llegir-la.

Per cert, la presentació que va fer en Jaume Calsapeu de l’obra i l’autor l’altre dia a la llibreria Maresme va ser molt bona.

 

14 d’abril.

Plaça Joaquim Galí i Vergés.

 

M’assabento que l’Ajuntament ha decidit i executat refer l’enjardinament de la plaça Joaquim Galí. Segurament convenia refer-lo amb criteris més actuals. Segons exposa Ramon Salicrú en el seu llibre “Mataró carrer a carrer”, aquesta plaça (millor placeta) fou inaugurada l’any 1991, i posa en comunicació el carrer Miquel Biada i la ronda de Francesc Macià, al Pla d’en Boet.

Segons Salicrú, Joaquim Galí (1872-1946) fou un mestre que regentà un centre particular al carrer de Sant Joaquim i després un altre al carrer de Sant Antoni, on assistien nois i noies, particularment dels barris mariners. Afegeix una nota que indica d’on treu aquestes dades: Salas i Oliveras, R.: Mataró i l’ensenyament. Mataró-1964.

¿Com és que aquest mestre té el seu nom en el nomenclàtor de la ciutat? Cal alguna explicació.

La placeta així anomenada forma part del conjunt de places i placetes en diversos indrets que resultaven de retalls mal acabats (o per acabar) de la urbanització barroera dels anys 70 i que amb la idea d’anar “sargint” l’espai públic va ser un dels treballs cabdals dels primers ajuntaments democràtics. Però, aquest retall tenia un altre nom que la veu assenyada de la ciutadania ens va fer corregir.

Es van presentar a l’Alcaldia un parell de senyores de mitjana edat segurament vingudes a Mataró de la immigració dels anys 60 i 70 i em van exposar el següent: “Señor alcalde, ¿cómo podremos explicar a nuestros parientes y amigos en el pueblo (es suposa d’on havien emigrat) que nos vamos a vivir al Torrente de las Cañas?”. Sí, aquest era el nom de se li anava a donar a aquell espai, plaça del Torrent de les Canyes, suposo que per ser un topònim ancestral de l’indret.

Tenien raó, i teníem poc temps per corregir-ho ja que faltaven pocs dies per la seva inauguració. La solució va venir de la mà del llavors regidor de Cultura, en Josep Fradera i Soler (Mataró, 1924-2015). Va proposar que li donéssim el nom del que havia estat el seu mestre de petit, el Sr. Galí. Dit i fet, i així va anar. Evidentment, queda més bé dir que vius en una plaça que porta el nom d’un mestre que en el torrent de les canyes.

Per cert, l’entrada de la Wiquipèdia que he ressaltat d’en Josep Fradera hi ha alguna incorrecció. En aquesta noticia de l’homenatge que li va fer la ciutat el 2004 amb motiu dels seus 80 anys s’explica que en Joan Majó ja el tenia de secretari a l’alcaldia quan se’l va endur a Madrid al ser anomenat ministre i no al revés com es diu a la Wiquipèdia.

11 d’abril.

El cartell de Les Santes de 1994.

 

El Cartell de la Festa Major de Mataró de 1994 va ser encarregat a Santi Estrany (Mataró, 1923-2013). L’obra que va realitzar, molt dins del seu estil ben conegut i reconegut, és un dels bons cartells que s’han fet de Les Santes.

El que és, potser, menys conegut és una petita polèmica al voltat del cartell. No recordo pas que fos gaire transcendent.

Va entrar al despatx de l’Alcaldia un ex-regidor dels primers Ajuntaments democràtics que per alguna raó encara gaudia de vara alta al Patronat de Cultura i consegüentment a la Comissió de la Festa Major per demanar a l’autoritat, amb la vehemència que l’ha caracteritzat sempre, que calia corregir el cartell. En ell hi apareixia una bandera espanyola i era, al seu parer i dels qui en el seu nom parlava, del tot intolerable, s’havia de suprimir.

En el cartell hi havia moltes banderes, se’n compten dotze, guarnint edificis municipals ben coneguts. I sí, dalt de l’edifici que representava la Casa Gran hi havia els pals habituals amb les quatre banderes degudament ordenades: mataronina, catalana, espanyola i europea. Val a dir, no sé si l’autor es va posar la vena abans de la ferida, que l’espanyola -l’única que hi ha a tot el cartell- queda força tapada rere l’europea, de forma que sols se’n veu un petit tros.

Evidentment la queixa va ser desestimada amb la simple argumentació que la presència de aital bandera era ben visible dalt de l’Ajuntament sempre i que per tant  faríem un tort amagant-la o fent veure que no hi era. El denunciant argumentava, suposo des del seu posicionament polític, que no hi havia de ser, però aquella era una altra qüestió que ja s’havia debatut moltes altres vegades fins i tot al sí dels Plens municipals i que mai va ser acceptada pels governs municipals atenent a raons d’ordre polític preferentment i administratives.

Res, vint anys abans del “procés” ja plovia, en aquest cas des de llocs impensables. Cal reconèixer que arreu les festes populars han estat una via per la que s’han canalitzat molts sentiments nacionalistes. Les “essències” venen derivades de tradicions, reals o suposades, que tenen, o no, un antic o recent recorregut.

9 d’abril.

 

El que esborra el temps.

 

Tafanejant sobre les velles fàbriques i les antigues empreses industrials mataronines, un amic que m’il·lustrava al respecte em diu: “No coneixes el llibre d’en Baladia “Antes que el tiempo lo borre”?” Doncs, no, no en sabia res.

“Te’l recomano – em digué- i millor l’edició en castellà que en català, ja que el llenguatge és més aconseguit per la història que explica.”

Com de tantes altres coses, no en sabia res, em devia, o no, passar per alt. El llibre és de fa més de vint anys. La primera edició, en castellà, de l’editorial Juventud, és del 2003. En va tenir una segona edició el 2004 i una tercera el 2010 que és la que he aconseguit sense cap problema. L’edició en català, a La Magrana, és del 2004 i fins i tot se’n va fer una pel·lícula el 2011.

El subtítol, però, ja és ben indicatiu de la seva pretensió: “Recuerdos de los años de esplendor y bohemia de la burgesia catalana.”

La burgesia catalana, en el seu concepte modern d’emprenedors i propietaris industrials, arrenca a la meitat del segle XIX. No és ara ni aquí el moment d’explicar el seu origen. El llibre esmentat en descriu la seva evolució no en la seva vessant fabril, les pinzellades necessàries per saber d’on els ve la seva riquesa, sinó en la vida “burgesa” que els permet portar, esplendor i bohèmia.

No tinc coneixements per fer una crítica literària de l’obra que en aquest aspecte no m’ha agradat massa. Però el fet que la nissaga Baladía arrenqui de la fàbrica Minguell de Mataró i que la casa i finca del mateix nom a Argentona siguin importants en la trama m’ha portat a empassar-me el llibre sencer.

Aquella burgesia nascuda al XIX té el seu punt més àlgid, el zenit, en el primer quart del XX, davallant fins a la seva pràctica desaparició a finals del segle passat. Sí, abans que el temps esborri els records d’aquella gent, un dels seus descendents n’ha deixat constància del què, del com, d’on, van viure. He tingut coneixement de persones, personatges, fets, llocs, vivències, situacions, que he pogut encaixar més be del que sabia.

Contraposar-ho amb del què, del com i d’on, van extreure les possibilitats de viure com van viure m’ha ennuegat tota la lectura. Jo vinc de l’altra banda de la moneda, de les monedes, en tinc consciència, i veure l’esplendor i la bohèmia no m’ha estat una copa de bon beure. Dels meus records de petit hi ha el d’una fàbrica de Mataró que en deien a “Can pa i ceba” pel tracte que rebien els seus treballadors.

El nostre món  més proper ja no és industrial. Les restes de Can Minguell com el d’altres fàbriques mataronines són ara dependències de propietat del comú que les fa servir per necessitats cíviques varies. És una part de la nostra història propera.

4 d’abril.