Saetas

Divendres Sant, ja fa temps, uns quants anys.

Havíem sopat a casa d’uns amics i tornàvem a la nostra Riera avall quasi a mitja nit. De lluny veiem moguda davant l’Ajuntament. Ah!, la processó de Setmana Santa. Al apropar-nos-hi, un pas amb el Natzarè amb la creu a coll enfocat a la porta com si volgués entrar a la Casa Gran i dalt el balcó principal una persona (ja no recordo si era home o dona) cantant-li una “saeta”. Vaig quedar garratibat.

 

Ricard Jordà. Creu. A l’exposició Oníric a l’Ateneu.

 

Sempre vaig pretendre la separació entre el poder civil i l’eclesiàstic. Mai va ser possible del tot per causa de les tradicions i els costums de la nostra història en matèria de creences religioses. Ja en democràcia, trencar amb el nacional catolicisme de la dictadura franquista no va ser fàcil, ni d’un moment a l’altre. Mica en mica anàvem ajustant el que inveteradament es venia fent per una interpretació més d’acord amb la normativa derivada de la Constitució del 1978. Però no em cabia al cap que una processó religiosa tingués una parada destacada a la porta de l’Ajuntament.

L’endemà, intrigat, vaig preguntar com havia succeït aquell fet. La resposta fou que el Primer Tinent d’Alcalde, Remigi Herrero, ho havia autoritzat (evidentment sense dir-me’n res de res). Es tractava de fer un reconeixement cívic (?) al guanyador del concurs de “saetas” que es celebrava, i encara es continua fent, la XXXVII enguany, al Parc de Cerdanyola el diumenge de Rams al migdia. El que estava dalt el balcó de l’Ajuntament cantant, doncs, era el guanyador d’aquell any.

“Això no pot ser”, vaig dir al regidor i als organitzadors del concurs. Llavors, en aquells temps, no crec que hi hagués tant assentada com avui la Comissió de la Setmana Santa que ho té tot ben organitzat. Vaig proposar-los com a alternativa per altres anys que muntessin un empostissat, a compte de comú com no, en algun indret significatiu del recorregut processional sense barrejar-lo amb les institucions civils. Em sembla que ho van entendre i no sé pas a dia d’avui com continua i si encara es fa.

Aquella idea meva de separació entre els àmbits civils i els religiosos ja l’havia aplicat a l’exhibició del pessebre per Nadal dins de la Casa Gran. Creient que era una tradició cultural generalment acceptada vaig traspassar-la al pati del Patronat de Cultura al carrer de Sant Josep deixant l’edifici del Consistori amb guarniments nadalencs sense significació religiosa. Més endavant, alcaldes que em van succeir, que eren de missa,  van tornar el pessebre a la Casa Gran.

Aquest dies de primavera, quan veig el que passa pels carrers dels nostres pobles i ciutats i la propaganda que se’n fa em sembla que no anem be. No donem al César el que és del César i a Déu el que és de Déu. En el mon d’avui, veure encara unitats de l’exèrcit espanyol desfilant amb les processos, encoratjades pel poble i autoritats, em fa mal als ulls.

16 d’abril.